Déu

Més que Doris Day, més que Fernandel, fins i tot més que Antonio Machín: el personatge més vintage de tots és Déu. N'hi ha prou d'esmentar el seu nom perquè un calfred d'anacronisme ens recorri l'espinada. Com la mort, Déu és sempre cosa dels altres: dels mossèns i dels mormons, però també de gent tan distant com els calvinistes, els constructors de catedrals i els essenis. L'última vegada que vam tenir el seu nom a la boca va ser quan cantàvem les nadales damunt la cadira, abans de passar el platet.

Mireu amb quins efectes especials més xarons es presenta Déu en les pel·lícules de Cecil B. De Mille, quin desplegament més kitsch de llamps i trons, de manaies sense depilar i de petons de traïció sobreactuats. Mireu la consagració del hippisme de baix pressupost que és Jesucrist superstar. A més, és una feinada de por: a qui li sobra temps per resar, anar a missa i tota la pesca?

I, amb tot, és una paraula que continua present en el món dels adults menys actualitzats: “Valga'm Déu”, diu la senyora Maria en senyal de sorpresa quan la seva filla torna de l'afterhours. “Si Déu vol”, afegeix la tieta quan fa plans per a l'excursió amb els nebots al Museu de la Ciència. “Que sigui el que Déu vulgui”, es resigna el senyor Bastons quan li comuniquen que s'haurà d'operar la pròstata. “Déu l'hagi perdonat”, afegeix la vídua Roquetes sempre que esmenta el marit. “Està deixat de la mà de Déu”, resumeix el veí quan es refereix al nebot ni-ni. “Quin bé de Déu”, s'exclama el regidor d'Ensenyament quan ha de repartir els diplomes del treball de recerca a les millors alumnes de batxillerat. “Déu n'hi do”, es resigna en Paulí quan li augmenten la quota de la residència d'avis.

Es pot entendre que, davant Evan Rachel Wood, a algú se li escapi que “està com un Déu”. Es pot perdonar que algú afirmi que al Festival de Benicàssim hi havia “tot Déu”. Es pot admetre que algú agafi una borratxera “de cal Déu”. Es pot tolerar que algú digui a un amic “No hi ha Déu que t'entengui”. Pel que fa a les interjeccions –de les quals cal anar sempre ben proveït–, hi ha qui troba correcte dir Déu sempre que es faci en altres idiomes. En català, Oh, my God i l'invasiu Dios són expressions afectades, no pas vintage.

Déu dóna un to polèmic a qualsevol obra, tal com saben Madonna i Lady Gaga. Si un artista ha entrat en decadència, sempre pot tornar a les primeres pàgines parlant de Déu, si pot ser de manera poc respectuosa. En la literatura sintètica –poesia i microrelat–, la figura de Déu mostra un gran rendiment, tot i que la Bíblia està deixant de ser el gran best seller de tots els temps. Avui, poca gent estaria d'acord amb Harold Bloom, que considera que Iaveh és l'únic personatge literari que supera Falstaff i Hamlet.

Les religions es van inventar per superar la mort. Quan la mort és una hipòtesi llunyana, Déu no ens interessa. De mica en mica, però, la mort es fa present: un parent pròxim, un conegut, un amic que té un accident de trànsit... A partir d'un cert nombre d'enterraments, un dia la paraula Déu aflora als llavis. Vol dir que comencem a ser vintage.