L'home ideal

Harry Connick Jr. (Nova Orleans, 1967) és tot un personatge: algú capaç d'interpretar molt convincentment un assassí en sèrie en la pel·lícula Copycat i de cantar tan o més convincentment un estàndard de manual com ara It had to be you per a la banda sonora de Quan en Harry va trobar la Sally, un dels últims clàssics de la comèdia romàntica. Sembla que aquest home, que va publicar el seu primer disc en solitari amb només 11 anys –molt abans de convertir-se en un fenomen del jazz vocal que ha venut 25 milions de discos–, és capaç de tot i més, que la seva força creativa no té límits. I amb aquesta força es va presentar dijous al Festival Castell de Peralada, acompanyat d'una magnífica banda de nou músics, una petita big band més que suficient, amb bateria, baix i sis vents, als quals es va afegir a mig concert l'enorme Lucien Barbarin (Nova Orleans, 1956), trombonista superb i personatge amb un encant escènic i un humor tan singulars que va aconseguir restar protagonisme a Connick, prou segur de les seves pròpies qualitats musicals –gran cantant, brillant també al piano, l'orgue i la trompeta– perquè això el pogués molestar.

Vestit més informalment del que s'espera d'un crooner –si és que Harry pertany estrictament a aquesta estilitzada tradició vocal–, amb camisa negra per fora d'uns pantalons amb grans butxaques i unes sabates esportives blaves, Connick semblava més aviat un estiuejant de vacances a la Costa Brava, sensació que van reafirmar els seus comentaris sobre la seva recent estada a l'Escala, on va quedar meravellat de la platja, l'amabilitat de la gent, la bellesa de les dones i tots els tòpics habituals que els músics estrangers dediquen a les terres i costes empordaneses. Connick, molt comunicatiu i desinhibit, també va mostrar el seu entusiasme pel castell de Peralada –només hi va trobar a faltar un fossat– i va recordar que el seu pare havia viscut un temps a Espanya i era un enamorat d'aquest estat i de les curses de braus –van sonar xiulets antitaurins–, i li va voler transmetre la seva passió. “Ara l'entenc més bé.”

Connick va obrir el concert, concentrat en el piano, amb la trepidant Won't you come home, Bill Bailey? i tot seguit es va posar més dolç amb The way you look tonight, un estàndard estrenat per Fred Staire el 1936. En la mateixa línia melòdica, van seguir And I love her (Beatles); Smile, el clàssic de Charles Chaplin, i It had to be you. Prèviament, el cantant va tenir una conversa –per dir-ho d'alguna manera– amb un membre del públic, que en anglès li va demanar Strangers in the night o alguna altra de Sinatra –tots dos van manifestar a crits que Sinatra és el millor–, i Connick li va respondre que s'havia equivocat de concert. L'home va continuar increpant-lo al llarg de l'actuació i la cosa va passar de ser simpàtica –“Estimo aquest home!”, deia Harry– a exasperant. El concert va anar guanyant en ritme amb Didn't he ramble i St. James Infirmary Blues, i sobretot amb l'entrada en escena de Lucien Barbarin, un home que va perdre casa seva quan l'huracà Katrina va desolar Nova Orleans, però va prometre que mai no marxarà de la seva ciutat. Barbarin fa parlar el trombó amb una expressivitat brutal i la seva interacció amb Connick, com a duet musical i còmic, va crear grans moments. Gairebé tots els músics, començant pel saxofonista Jerry Weldon, van fer importants contribucions solistes a un concert que va acabar amb un festiu Mardi Gras in New Orleans i Connick ballant com una reina zulu en èxtasi. Hi ha alguna cosa que no sàpiga fer (bé) aquest home?