Crítica
cinema
A la recerca del destí
La jove princesa protagonista de Brave no para de repetir que “el destí no s'imposa, ja que tothom pot disposar i triar el destí que li pertoca”. La sentència podria encaixar perfectament en qualsevol pel·lícula de Disney que parlés de l'autosuperació. Com que els temps han canviat i la moral de la Pixar ja no és la dels bons sentiments, el significat resulta més gratificant. La referència al destí té a veure amb el fet que la jove princesa té una mare que la domina i que l'obliga a fer allò que ella decideix. La noia es rebel·larà contra aquesta idea assenyalant que els pares no tenen perquè determinar el futur dels seus fills; aquests han de ser lliures per triar allò que volen fer. La disciplina no té sentit dins la institució familiar. La princesa ha de ser rebel per imposar la seva individualitat i afirmar-se com a dona. No vol saber res dels tres pretendents que els seus pares li han preparat i vol poder triar a qui vulgui estimar.
Brave esclata com una interessant metàfora sobre la desaparició de la infantesa que adopta el format d'una gran aventura èpica. Estem en un territori celta, regit per lleis ancestrals, en què el poder es forja a partir de les aliances entre els diferents clans. Les aventures llegendàries s'imposen com a veritat, però en canvi els universos fantàstics semblen estar proscrits. La protagonista creu en la fantasia com a camí per sortir del món tancat on viu i es trobarà amb l'univers d'una bruixa que domina els seus encanteris. Només la màgia ancestral podrà canviar l'ordre de les coses, donar forma a allò impossible i crear un encanteri perquè res torni a ser el que era. L'encanteri serveix per recrear una nova relació maternofilial i per qüestionar la presa de decisions en nom del poder i de la tradició.
Com la majoria de produccions de la Pixar, és d'agrair que Brave vagi més lluny de l'animació convencional, tant per l'atreviment de la seva temàtica com pel desenvolupament de la tècnica. La pel·lícula funciona quan juga a l'espectacularitat i quan té una dimensió marcadament èpica, com ara les escenes finals, que mostren la lluita entre l'ós i l'ésser humà després d'una frenètica persecució. Tal com passava amb Up o Wall-E, en què la faula adulta volia conviure amb un relat infantil, a Brave hi ha elements que fan poc creïbles l'aventura, que frenen la història i que busquen la complicitat fàcil amb l'espectador.
Hi ha un punt d'infantilisme que no deixa que la història tingui la volada que voldria, però també hi ha un excés de reflexió adulta.