Promoció 1980-1985

En els últims mesos, els escocesos Simple Minds han reivindicat els seus primers cinc discos amb la gira 5x5, en la qual interpreten cinc cançons de cadascun d'aquests cinc àlbums: Life in a day, Real to real cacophony, Empires and dance, Sons and fascination / Sister feelings call i New gold dream (81,82,83,84), publicats tots en el prolífic període que va del 1979 al 1982, amb l'excusa que justament aquest últim disc celebra ara el seu 30è aniversari. És una aposta molt interessant per als seguidors més acèrrims, els que han seguit la banda del cantant Jim Kerr i el guitarrista Charlie Burchill des que va decidir estilitzar els seus orígens punks fins al pop-rock èpic i moderadament electrònic que van convertir Simple Minds en un dels grups de més repercussió internacional a mitjan anys vuitanta. El problema és que aquests cinc discos no inclouen algunes de les cançons de més èxit del grup, començant pel seu gran cim comercial, Don't you (forget about me) –de la banda sonora d'El club de los cinco– i altres temes de la gran collita del 1985, la del disc Once upon a time, que en aquell moment va convertir la banda de Glasgow en una competidora molt seriosa en la gran carrera pel regnat del nou rock d'estadi, que finalment van conquerir els irlandesos U2.

Per tant, Simple Minds van arribar diumenge al Festival de Cap Roig amb una versió revisada del format 5x5: la majoria dels disset temes que va interpretar el grup formaven part d'un període una mica però significativament diferent, el que va del 1980 al 1985, prescindint dels dos primers discos i substituint-los pel sisè i el setè, Sparkle in the rain i Once upon a time. És, en definitiva, un canvi enfocat justament als festivals d'estiu, a audiències més àmplies i no tan militants. No queda matemàticament tan rodó com 5x5 –sí, van tocar cinc cançons de New gold dream, però va ser l'excepció–, però aquest repertori és tremendament més efectiu per aixecar el públic del seu seient i crear l'ambient necessari per a una celebració rockera.

Simple Minds van sonar a Cap Roig molt contundents i elèctrics, potser massa i tot per a les distàncies curtes de l'auditori empordanès. El públic de les primeres files va quedar despentinat després de l'allau sonor que li va caure a sobre. Kerr i Burchill –membres històrics de la banda des que, el 1977, es feien dir Johnny & The Self-Abusers– van tocar acompanyats pel baixista Ged Grimes, el teclista Andy Gillespie i el bateria Mel Gaynor, un altre antic combatent dels vuitanta, que a Cap Roig va tenir problemes tècnics i li van haver de canviar algun tambor mentre ell continuava tocant. El quintet va construir un so sòlid, dens, força més fosc del que recordàvem de Simple Minds pels seus discos. Prescindint dels temes més melòdics i suaus, el grup va concentrar-se en les cançons més rítmiques i potents, començant per I travel, Love song, Celebrate, Waterfront, This fear of gods, Hunter and the hunted, The american, Big sleep i See the lights, l'única cançó de la nit posterior al 1985.

Després va arribar el gran moment: Don't you..., aclamada pel públic com un autèntic himne. El bloc principal es va tancar amb Someone, somewhere in summetime i New gold dream. Ja en els bisos –que no van allargar el concert més enllà dels cent minuts– la instrumental Themes for great cities va permetre a Kerr canviar-se una camisa ben suada, després d'haver-se mogut amunt i avall per l'escenari, amb un ampli repertori de postures rockeres. Sanctify yourself, Glittering prize, Alive and kicking i Ghost dancing van completar una insuperable recta final, per deixar saciats els fans i convèncer els més escèptics.