Espectacles espacials

En aquesta contesa de «veure qui la té més grossa» que és el rock d'estadi, U2 va presentar dimarts el seu nou i flamant joc de cartes: un escenari del qual fa mesos que se'n parla, que, tot i la seva espectacularitat, no és «giratori», al contrari del que s'havia esbombat; un volum de so que els veïns de mig Barcelona recordaran uns quants estius, i –a veure qui és el maco que ho supera– una connexió en directe amb un grup d'astronautes de l'estació espacial internacional. Accentuada, segurament, per la mort feia uns dies de Michael Jackson, sobrevolava en l'aire la impressió que xous d'aquesta mena, no se'n veuran tota la vida. Cobrint-se hàbilment les espatlles perquè no se'ls pugui acusar de fatxendes, U2, però, va repartir caretes amb l'efigie de la dirigent birmana Aung San Suu Kyi i va projectar un discurs del sud-africà Desmond Tutu, rubricant així aquesta combinació d'entreteniment portaventurer i humanitarisme de multinacional en què, des de fa anys, s'han convertit els xous dels irlandesos.

La música? Doncs bé, gràcies. La gent va poder deixar-se la gola amb With or without you, One, I still haven't found what I'm looking for i Sunday bloody sunday i, amb això, sembla que ja n'hi va haver més que suficient. Perquè al metro, quan acaben aquests concerts, no es parla de música, sinó de com és possible que Bono –o Jagger, o Madonna, o Angus Young– encara puguin córrer com atletes olímpics per l'escenari tot i tenir l'edat «del meu pare» i haver-se «fotut de tot» en la vida.

Si del què es tractava, per tant, era de revalidar el títol de «la banda més gran del món», que, un dia, algú va posar a U2, la conclusió és irrefutable: U2 continua sent «la banda més gran del món». Sense oblidar, però, que a les sales de Barcelona actuen sovint altres «bandes grans del món», tot i que si el cantant es posa a córrer, es fotrà de lloros contra la barra i si diu que establirà una connexió amb astronautes, no li pagaran el caixet tot acusant-lo d'haver-se trincat tot el whisky del local.