El complex de Peter Pan

Sota el qualificatiu de complex de Peter Pan es cataloguen les conductes dels adults que es resisteixen a admetre la seva condició perquè no volen abandonar el paradís perdut de la infantesa. Bona part de l'anomenada nova comèdia americana no ha fet res més que donar voltes sobre aquest complex, però d'una forma peculiar. Sembla com si tota la joventut dels EUA en fos víctima, amb dificultats per acceptar les responsabilitats de la vida adulta i una conducta basada a perpetuar bestieses i convertir la sexualitat en la nova joguina de l'edat adulta. Ted pot ser considerada una variació més al voltant d'aquest tema, com també ho havien estat les dues parts de Resacón en Las Vegas o les millors comèdies dels germans Farrelly o Judd Appathow. Aquest cop, però, la metàfora és més explícita. El protagonista va fer amistat amb el seu osset de peluix i quan es fa gran és incapaç de desprendrese'n perquè l'ha convertit en l'amic ideal amb què pot lluir la seva immaduresa. En el moment en què una noia apareix a la seva vida, li caldrà triar entre l'osset i la noia.

D'entrada, la trama podria ser considerada una variant de Stuart Little –el film sobre la parella que adopta un ratolí– però amb una sèrie de bromes per a adults. Com que l'osset protagonista s'ha fet gran, orienta el seu infantilisme a fer tota mena de bestieses que desafien les lleis de l'absurd: pot organitzar una festa privada amb una sèrie de prostitutes o fer l'amor al rebost del supermercat amb una exuberant caixera. La proposta podria ser simpàtica i fins i tot pot semblar que hi ha un cert punt iconoclasta. De totes maneres, Seth MacFarlane va a cop segur. Les bromes escatològiques i el costat gamberro de certes situacions s'emmarquen dins d'una història que no vol perdre en cap moment el seu classicisme. L'estructura és la d'una història convencional amb els seus moments còmics, els seus moments sentimentals, els seus dolents perversos i la conseqüent redempció final. Al final, la que es presentava com la gran comèdia iconoclasta de l'any, doncs, acaba essent una pel·lícula més que previsible, en què Peter Pan ha d'assumir d'una vegada per totes que s'ha fet gran.