literatura
Crònica
Seguint l'estela del “soldat”
“Podem llepar-nos les ferides pels divendres recentralitzadors que patim ara, però hem de ser conscients del nostre compromís seguint l'exemple dels que van sentir la necessitat de treballar pel país, que han de ser referents en el nostre dia a dia.” Són paraules ahir de la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, sobre el poeta i escriptor Joan Sales (Barcelona, 1912-1983), la figura del qual es va voler reivindicar en un homenatge en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), amb motiu del centenari del seu naixement. “Sales figura entre els grans autors del segle XX, però va més enllà, ja que decideix tornar de l'exili per aprofitar el poc marge que hi pot haver per treballar des de dintre”, lloava Ortega, que no es va cansar de descriure'l com un “símbol del tarannà i l'empenta de Catalunya” i un exemple a seguir, i més en moments durs com els actuals, ja que “mai es va deixar ensorrar per les dificultats”.
I és que la trajectòria vital de Sales, repassada ahir pel professor Joan Alegret, és tot un exemple d'inquietud cultural i nacional. Amb els orígens familiars a Vallclara (Conca de Barberà), de jove va militar en el comunisme i es va fer voluntari a l'escola de guerra de la Generalitat, per la qual cosa va combatre als fronts de Madrid, Xàtiva i Aragó durant una guerra que sempre va negar que fos civil, sinó nacional, ja que lluitava per les llibertats de Catalunya. Va ser en aquells durs escenaris, precisament, on dècades més tard, als anys seixanta, situaria l'imaginari i l'acció de la seva gran novel·la, Incerta glòria, en què l'escriptor “sent la necessitat de narrar la guerra com un personatge més, des del bàndol dels vençuts”, destacava Ortega.
Exiliat primer a la República Dominicana, és a partir del 1942 a Mèxic, tanmateix, on comença a desenvolupar la seva faceta cultural i patriòtica. Allà publica poemes del seu gran amic Màrius Torres –el poeta lleidatà amb qui havia mantingut un ric intercanvi epistolar entre el 1936 i el 1941– i és un dels cofundadors de la revista Quaderns a l'exili, des d'on criticaria durament un noucentisme que trobava massa erudit, i reivindicaria una literatura “més popular”, amb autors del segle XIX com ara Verdaguer o Guimerà.
En la revista Joan Sales també defensa la unitat dels “països de parla catalana” i reivindica fins i tot la creació d'un exèrcit de voluntaris que doni suport als aliats durant la II Guerra Mundial, perquè aquests alhora puguin alliberar després Catalunya. “Sales va ser abans que res un soldat, sempre ho va ser”, apuntava ahir el president de la UCE, i familiar directe de l escriptor homenatjat, Jordi Sales, que destacava sobretot la seva “voluntat tossuda de donar amplitud a la vida catalana”.
No és estrany, així, que Sales el 1948 decideixi tornar a Catalunya per treballar “des de dintre”, ja que sentia que lluny “només perdia miserablement el temps”, il·lustrava Ortega. S'uneix així a altres figures que havien decidit fer el mateix, com ara Ramon Aramon o Miquel Coll i Alentorn, que intentaven refer els estudis en català des de la clandestinitat, si bé ell explota la seva altra gran faceta, la d'editor. Després d'un temps a Ariel, així, el 1955 funda, amb Xavier Benguerel i Joan Olivé, la seva editorial, Club Editor –amb col·leccions abrandades com ara El Club dels Novel·listes–, des d'on es baralla amb la censura i publica autors de la talla de Llorenç Vilallonga, Mercè Rodoreda o Ferran Soldevila. “Sense Sales tal vegada avui no coneixeríem La plaça del Diamant”, reflexionava Ortega, per a qui “no hi ha millor manera de fer país que fornir-lo d'una literatura equiparable a qualsevol altra del món”. El Sales forjador de reflexions ja ho havia dit: “Tota llibertat és il·lusòria si no es tenen mitjans per defensar-la.”