Tebeo

Als anys setanta, l'aprenentatge de la lectura seguia unes etapes ben definides. El primer graó el representava la publicació infantil TBO, formada per historietes protagonitzades per personatges caricaturescos. Un temps més tard arribaven els àlbums monogràfics, la majoria d'origen francobelga: Asterix, Lucky Luke, Tintin… Després era el torn de “Joyas Literarias Juveniles”, que incorporaven dibuixos més realistes i vinyetes a tot color. El pas següent era el còmic, és a dir, el Capitán Trueno, el Guerrero del Antifaz, els superherois de Marvel, el que ara s'anomena pomposament “novel·la gràfica”. Els seguia la col·lecció “Novelas Ilustradas” de Bruguera, que incloïen una pàgina de vinyetes per cada tres de text: el lector havia de triar la versió curta o la llarga. Finalment, arribava la novel·la sense dibuixos, que solia ser d'Enid Blyton. Després d'aquest aprenentatge gradual, l'adolescent era capaç d'enfrontar-se amb qualsevol llibre.

El TBO, doncs, era la fase inicial de lectura: històries breus, amb personatges fixos i estils reconeixibles, i un humor blanc –ni sexe, ni política, ni qüestions socials– que arribava fàcilment a molts adults de l'època. Els personatges més memorables eren La familia Ulises (de Benejam), Josechu el Vasco (de Muntañola) i aquella colla de nàufrags, automobilistes, lladres i exploradors, tots prims i flegmàtics, que dibuixava Josep Coll. Amb el TBO van créixer unes quantes generacions, de manera que el substantiu tebeo va acabar sent un sinònim de “revista infantil il·lustrada”, tal com recull el diccionari normatiu. Molts usuaris apliquen la paraula a tots els àlbums il·lustrats, ni que siguin de Hulk, Makoki o Oldboy.

Trobem la paraula a Himne galàctic, de Sisa: “Dels tebeos a la llum de l'eternitat / d'occident a l'orient traspassar / de les cases, al mar i al desert, del present a l'enigma del temps.” No és casual que aparegui, també, a Tokio m'és igual, d'un dels grups més galàctics d'avui, Antònia Font: “Senyoreta, neons i cosmopolis a tebeos / de sushi panasonic total / Tòquio m'és igual.” Utilitzar tebeo com a denominació genèrica, igual com ie-ie en la música, és un símptoma infal·lible de tarannà vintage. De fet, quan ho deien els nostres avis ja ho era, de vintage: nascut l'any 1917, el TBO sempre s'ha situat en el passat, sempre prové d'una evocació anterior, ja que ha ressuscitat unes quantes vegades al llarg del segle vint.

A l'assaig Els falsos adults, Joan Fuster estableix: “El vell tebeo és anomenat còmic. Ja sé que no es tracta exactament del mateix: però, si fa no fa, l'equivalència resulta admissible per a les nostres latituds.” El TBO s'emmarca en la tradició de Charlot i Jacques Tati, que narren històries aptes, que de vegades admeten una interpretació crítica, però que es resisteixen al compromís ideològic. Aquest humor blanc enllaça els gustos de nens i d'avis, mentre que la joventut s'hi manté immune. Encara ara, col·leccionar tebeos és una de les maneres socialment acceptables de rebel·lar-se contra el pas del temps.