cultura

literatura

eva vàzquez

El banquer romàntic

Josep Pujol i Coll traça la biografia de l'escriptor i mecenes olotí Xavier Montsalvatje, figura tutelar del modernisme a Girona i de la renovació cultural del noucentisme

Una vida és una successió de vies mortes, accions sense direcció ni sentit, repeticions vulgars, esforços malaguanyats, pensaments volàtils; només una vegada acomplerta pot oferir la il·lusió d'una seqüència coherent i unitària, en què allò que havia estat viscut com a atzar pugui ser narrat com a destí. Aquest és el punt de partida del retrat múltiple que compon Josep Pujol i Coll de l'escriptor, pintor, mecenes, melòman i banquer a pesar seu Xavier Montsalvatje (Olot, 1881-1921), pare del compositor, en la biografia feta de peces de mosaic que acaba de publicar Curbet Edicions amb la Fundació Valvi de Girona.

Poca cosa ha quedat amb el temps, més que la confusió amb el seu cèlebre fill –del qual el distingeix la jota prefabriana del cognom–, d'aquell intrèpid bosquetà d'americana de vellut cenyida fins al coll, clavell a l'orella, farigola entre les dents i bastonet de freixe a la mà que va fer colla a principis del segle XX amb Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Miquel de Palol i Rafael Masó per alliberar Girona del mite de “la ciutat morta” i inscriure-la en el corrent d'una modernitat efervescent, però el cas és que, sense aquest “gironí no condecorat”, ni Rahola ni Bertrana ni Palol, ni potser tampoc Masó, no haurien estat probablement els mateixos, i és segur almenys que haurien estat menys alegres i més sols. Cap d'ells, de fet, no va deixar de tenir present el seu magnetisme, la seva empenta contagiosa, encara força anys després de la seva mort prematura, a la quarantena, reivindicant-lo com l'ànima del seu cenacle, l'enyorat puntal d'una joventut perduda.

Bohèmia al clar de lluna

Descendent d'una nissaga olotina de fabricants de faixes reconvertits en banquers, entre els quals ja havia sobresortit de manera premonitòria el pare, Francesc Montsalvatje, també banquer i historiador autodidacte de fruits tan espectaculars que el mateix Pierre Bonnassie s'exclamaria de la seva volenterosa dedicació, Xavier Montsalvatje encarna les contradiccions, sovint ben fructíferes, de la bohèmia finisecular, emparentada amb el bo i millor de la societat del seu temps i seduïda alhora pels seus marges més tenebrosos: per l'art, per la camaraderia, per la provocació, pels prostíbuls, pels cafès i la nit. Si hi ha una imatge que condensa bé el caràcter bifront d'aquella etapa púber del modernisme gironí és la silueta de Montsalvatje retallada somiosa rere la reixa de la finestra del seu despatx de banquer, al pont de Pedra, on firmava les lletres de canvi amb cal·ligrafia refistolada sota el retrat tutelar d'Ibsen, un dels seus fars de primera hora, com Heine, l'efígie del qual reservava per a la intimitat de la seva habitació, la mateixa on, tancats els llibres de comptes, es reunia amb els amics per compartir les lectures de Villiers de l'Isle Adam, Pierre Louys, Octave Mirbeau, Verlaine, Nietzsche, D'Annunzio o Baudelaire abans de perdre's pels carrers tortuosos del barri vell per perseguir els gats abandonats i donar conversa a les prostitutes, just a tocar del convent de monges i dels seus estossecs cavernosos, i ja entrada a la nit, sota la llum tísica dels fanals, embadalir-se amb l'espectacle de la mola imponent de la catedral travessada pel clar de lluna i els xiscles de les òlibes.

Els seus primers textos, escrits robant hores al banc, reflecteixen la temptació d'aquest decadentisme romàntic, amb unes narracions de tema truculent, a vegades fins i tot morbós i sòrdid, protagonitzades per personatges enfebrats, enfollits o malalts i per unes figures femenines que, d'acord amb l'estereotip de l'època, encarnen la lascívia i la maldat, o al contrari, la puresa embrutida per la fatalitat. Algunes d'aquestes obres, rescatades i antologades també per Josep Pujol, s'intercalen en la narració biogràfica a la manera d'interludis que relliguen i alhora il·luminen el relat. Un lector d'avui, però, pot considerar-los de poca volada en comparació amb l'obra dels seus coreligionaris Bertrana, Rahola o Palol, admet Pujol, però és que cap altre creix com Montsalvatje quan s'enfoca la seva producció literària amb la lent d'augment de la seva trajectòria intel·lectual i sobretot humana. Fins i tot Bertrana, catorze anys més gran i ja casat i emmainadat quan el va conèixer, explicava que ni que els hagués separat una generació sencera no hauria pogut evitar deixar-se arrossegar per la personalitat absorbent i persuasiva d'aquell “Fadrique Mendes gironí”, un home generós, rioler i elegant que va embrancar-los, no només en aquelles extenuants excursions a la Garrotxa que acabaven invariablement amb l'amfitrió entonant cançons populars o algun lied nòrdic per amorosir el retorn, sinó també en la restitució dels Jocs Florals de Girona, en la publicació de la revista L'Enderroch o en la creació d'aquell insòlit oasi de cultura que va ser Athenea.

El beat de Solius

Arran del matrimoni amb Mercè Bassols, a partir de 1910 va amansir la tirada a la bohèmia i va renunciar gairebé del tot a la seva projecció literària a favor d'una creixent implicació en la política (va ser regidor per la Lliga), la dinamització social i el mecenatge, cada vegada més a prop de Masó i el seu projecte noucentista. Des de llavors, el Montsalvatje romàntic va cedir el lloc al “frare franciscà”, com va definir-lo Joan Badia. És l'època del descobriment de l'escultor Fidel Aguilar, que prendrà sota la seva protecció, de l'enfortiment de l'amistat amb Masó i Joan B. Coromina, i de la frustrada implantació a la ciutat d'una escola d'arts i oficis que potenciés les qualitats civilitzadores de l'artesanat. Però és també el moment que se li declara la malaltia i, amb la crisi de la I Guerra Mundial, s'arruïna el negoci familiar, cosa que l'obligarà a abandonar aquella Girona que havia cantat amb devoció a Terra de gestes i beutat i recloure's a Solius. Aquí, a la Vall d'Aro, neix el Montsalvatje més perdurable, el de les Proses del viure a Solius, un aplec d'evocacions pòstumes d'un lleu aire autobiogràfic que Pujol, com van fer la majoria dels coetanis de l'enyorat diletant, situa entre el millor de la seva producció.

Perfils de Xavier Montsalvatje (1881-1921)
Autor: Josep Pujol i Coll Editorial: Curbet Edicions i Fundació Valvi Pàgines: 443 Preu: 22 euros
L'autor
Josep Pujol i Coll (Vilobí d'Onyar, 1964), escriptor i professor de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), ha dedicat cinc anys a la biografia de Montsalvatje, un projecte pel qual va obtenir luna Beca de la Fundació Valvi i que li ha permès recuperar el tremp narratiu d'obres com ara Tres tríptics (1991), Fruita del temps (1994) o Els tatuatges (1999).
L'amic dels pintors
La relació de Montsalvatje amb el món de les arts no es limita al seu paper de mentor del malaguanyat Fidel Aguilar, a qui va transmetre el gust pel simbolisme així com Masó va orientar-lo cap al romànic. Pintor ell mateix, encara que sense pretensions professionals, va cultivar l'art a través sobretot de l'amistat, començant per la del seu cunyat, Iu Pasqual, però també de Manolo Hugué, Aristides Maillol, Mela Muter o Celso Lagar, que va contribuir tant a donar a conèixer a Girona.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.