Rokia a tot drap

Delicadament salvatge. Així em va semblar la veu d'aquella desconeguda i joveníssima cantant bambara quan ara fa una dècada em va caure a les mans el seu primer disc. L'Àfrica que vaig descobrir en aquells nou temes de serena senzillesa era un continent totalment nou, lluny dels estereotips i les misèries, una Àfrica orgullosa del seu heretatge i alhora assedegada d'avenir, delerosa d'una modernitat genuïnament africana. Dimarts vaig retrobar aquell univers sonor al Festival de Músiques Religioses i del Món, on Rokia Traoré va venir a presentar el seu darrer treball, Tchamantché. Però es va haver d'escolar gairebé mig recital abans no vaig reconèixer la cantant de Mali que deu anys abans m'havia seduït a mi i a quaranta mil europeus més amb l'esplèndid Mouneissa. Fou precisament interpretant el cèlebre standard The man I love de Gershwin, a mode d'homenatge a Billie Holiday, quan la Traoré va començar a desvetllar emocions. I a revelar-nos tota l'amplitud de registres que ha anat adquirint el seu llenguatge musical. Si la seva fórmula inicial es basava en unes tonades i ritmes de regust tradicional sofisticades amb jazz i blues ara Rokia ha incorporat definitivament un aire més salvatge als seus temes, amb abundants dosis de rock i funky, vorejant de vegades la música de trànsit electrònica (només cal recordar moments delirants com el solo de baix de Christophe Minck). Però el secret del miracle de Rokia Traoré continua essent aquest equilibri al qual es refereix el títol del nou àlbum, un equilibri entre tradició i modernitat que oferia una estampa impagable en el diàleg entre l'ancestral llaüt bambara ngoni i la guitarra gretsch. Em va costar descobrir la Rokia que jo coneixia dessota tants decibels, però hi era, salvatgement delicada, com sempre.