La vida no tornarà mai més

M'atreveixo a dir que sigui quina sigui la manera que es representi una obra de Txèkhov, fins i tot en la pitjor de les circumstàncies imaginables, és molt difícil que no hi hagi cap detall en què no ens hi sentim reconeguts.

Les tres germanes té com a protagonistes unes dones russes de finals del segle XIX que, mentre es relacionen amb un grup de militars destinats a partir un dia o altre, viuen un declivi familiar i possiblement de classe social que culmina amb la presa de possessió de la casa per part d'una “intrusa”, que és la seva cunyada. Però, a banda o per sota del seu argument, l'obra ens continua parlant de les il·lusions projectades en un futur que per això mateix estan condemnades a perdre's, de com construïm el passat imaginant-lo feliç, de la incapacitat de viure el present, del desig d'una vida altra fins sentir que la vida s'ha escapat i fins que (com exclama Irina, la germana petita) no tornarà mai més, de la tristesa de no correspondre a l'amor o de no ser capaç de viure'l per covardia, de la distància entre el que es diu i el que es fa, de la tendència a l'autoengany. Capteniments i experiències que fan que els humans siguem commovedors i alhora patètics, dignes en el fracàs existencial al mateix temps que ridículs. Aquesta ambivalència l'explora l'anglès Declan Donnellan en el seu muntatge que, datat l'any 2005, forma part de les seves experiències en el món del teatre rus i, per tant, amb alguns dels seus intèrprets. Potser pot estranyar que remarqui la dimensió ridícula, però mai ho fa amb el distanciament superb que podria alienar i fer-nos aliè el retrat humà de Txèkhov.

Al muntatge de Donnellan sembla que li costi d'arrencar, però s'ha de considerar que Les tres germanes és una obra que pren volada després d'un primer acte una mica espès. Tot i que és possible detectar alguna caiguda de ritme, la progressió dramàtica va atrapant, fins a un darrer acte emocionalment devastador, de manera gairebé imperceptible perquè sembla que tot transcorri amb lleugeresa mentre les germanes canten (i és bonic com ho fan) i els actors transiten creant coreografies o a vegades resten quiets i conformen escenes pictòriques. Però hi ha alguna cosa dolorosa i cruel que va bategant i que esclata quan el mobiliari desapareix, i també el decorat fotogràfic d'una casa, per fer-se visible el jardí on s'esvaeixen les darreres esperances. Tots els trens a Moscou (i a la vida) s'han escapat.