Del contenidor al món virtual

Ritme, sincronització, humor, música, ball... Mayumana és una conjunció gairebé perfecta de tot això, alguns diran que fins i tot massa perfecta, perquè evidentment la companyia d'origen israelià treballa amb mitjans tècnics de primera, com correspon a tota una multinacional de l'espectacle. Racconto, l'espectacle que Mayumana va presentar aquest cap de setmana a l'Auditori de Girona en estrena a Catalunya dins de Temporada Alta, és un autohomenatge, una reivindicació dels valors –sobretot estètics, però també morals, encara que sigui d'una manera una mica naïf– que Mayumana ha intentat transmetre durant els seus quinze anys d'existència, a través de diversos espectacles, que Racconto resumeix amb una selecció dels seus números més memorables. I funciona com un rellotge de precisió: la seva fórmula és universal, un híbrid de músiques, danses i ritmes procedents d'arreu i d'enlloc; cossos joves i fibrosos que brillen en coreografies d'un dinamisme enlluernador, i per sobre de tot les percussions que s'han convertit en marca de la casa. Qualsevol cosa pot ser un tambor improvisat: un cubell, un contenidor, el propi cos...

Mayumana ven la idea que tot al nostre voltant és rítmic o susceptible de ser-ho, i entre els records de l'espectacle que la companyia posa a la venda al final de la funció hi ha un parell de baquetes, per aprofitar que bona part dels assistents surten de la sala amb unes ganes increïbles de fer fressa i iniciar-se en el món de la percussió. Però no tot és tan senzill: en l'evolució de Mayumana té cada vegada un pes específic més important la tecnologia, com també queda ben reflectit a Racconto. L'ús del vídeo, de les gravacions en directe d'instruments per separat que després se sumen a la pantalla com una gran banda virtual –fins i tot amb el públic funcionant com a cor i alguns espectadors fent també de solistes accidentals, enregistrats amb una petita càmera–, tot plegat es converteix també en un gran cant a les noves tecnologies. En aquest sentit, és especialment impactant la pantalla mòbil d'alta resolució que crea la impressió de tenir en escena el cantant israelià David Broza –que va col·laborar amb Mayumana a l'espectacle Bejuntos (2006)– i l'humorista i presentador Andreu Buenafuente, que és el conductor de l'espectacle en aquesta gira per l'Estat espanyol, a través de la seva veu en off i, puntualment, de la seva imatge virtual. Ell és l'encarregat de narrar, amb el seu humor de sempre, els orígens de Mayumana, quan el 1996 Eylon Nuphar i Boaz Berman –als quals més endavant es va sumar Roy Ofer– van decidir crear un nou concepte d'espectacle en un petit soterrani de Tel-Aviv, i com aquell somni nascut en precari ha arribat ja a més de set milions d'espectadors de tot el món. Aquesta enorme progressió és la que li dóna també el to èpic a un espectacle concebut per transmetre a la gent un positivisme tan necessari en aquest moment. Al mig de tot aquest desplegament, però, quedava clar que on Mayumana funciona millor és en els seus elements bàsics i en escenes tan senzilles, però tan efectives, com els quatre homes asseguts a una hipotètica taula de bar on un singular cambrer els pren nota entre percussions i crits primaris que van directament a les entranyes.