Una revenja poc subtil

M'atreveixo a dir sense recança que Pep Tosar, mallorquí, no és només un dels grans actors dels Països Catalans, sinó un dels seus més notables homes de teatre. Sensible i imaginatiu, Tosar ho ha demostrat amb meravellosos espectacles íntims i poètics, com ara les seves aproximacions al món de Blai Bonet, Damià Huguet i Guillem d'Efak, o la seva inoblidable recreació de l'Ivanov de Txèkhov. Fa nou anys, quan col·laborava amb Xicu Masó, va ser el dimoni a El mestre i Margarita en un espectacle presentat dins del Grec que, amb molt poques representacions, va crear el desig del seu retorn. Ara, Tosar ha assumit el repte, però intentant transportar l'esperit de la fantàstica novel·la de Bulgàkov, en què el diable trasbalsa el Moscou soviètic dels anys trenta del segle passat, a la Barcelona actual per remarcar que la ciutat s'ha venut al turisme i que el món cultural, dominat per un nucli de gestors i de dramaturgs establerts, s'ha corromput amb el conformisme i la comercialitat.

Presentat en una única funció a Temporada Alta, aquest nou muntatge a propòsit d'El mestre i Margarita, en què l'actor i director mallorquí es reserva el paper del “mestre” com a dipositari d'un ideal artístic, es revela com una mena de revenja (o de memorial de greuges) de Pep Tosar amb el món del teatre barceloní, del qual es deu sentir al marge com un reducte incorruptible. Tosar, parlant més ell mateix que el “mestre”, juga de manera explícita amb els noms (el del dramaturg Sergi Campaner, director del CNT en lloc del TNC, remet al de Sergi Belbel, per allò que campana en anglès és, ai, bell) i les referències volent fer un teatre crític i indòmit. Que el teatre es comprometi i toqui els nassos és desitjable i necessari, però, en aquest cas, Tosar a vegades sembla oblidar-se de fer teatre, tot i que en sap molt. Poc subtil i un pèl destraler, l'espectacle no pren volada tenint, a més, el llast d'una interpretació molt desigual. Llàstima.