Crítica
teatre
Comèdies d'anada i de tornada
Mercè Sarrias va entusiasmar el director Philippe Soldevila gràcies a una lectura dramatitzada d'En defensa dels mosquits albins (TNC, 2008) al Quebec. Tot i la distància geogràfica, van congeniar i es van aventurar a fer un projecte conjunt. Quebec-Barcelona n'és el resultat. Una comèdia amb punts sòrdidament divertits –com reacciona un home si una companya de pis l'atrapa amb els pantalons abaixats connectat a un web de relacions calentes?– i accents amargs, com el de confessar a la parella, que vol ser mare, que s'és estèril.
L'obra, sense tenir grans pretensions, desplega uns misteris que ajuden a madurar els personatges a mesura que l'acció avança. Una situació tan inversemblant com còmica: dues cosines llunyanes s'intercanvien el pis. La del Quebec vol treballar en una tesi sobre les Brigades Internacionals, i la de Barcelona aprofita per superar un cas dolorós amb una alumna de l'escola. Les seves respectives parelles, més o menys formals, fan d'amfitrions maldestres.
Al Quebec, l'aparició de Caillou va causar sensació. A Barcelona, aquest personatge infantil no té la mateixa tradició i, tot i que diverteix, no té prou valor perquè l'espectador s'hi identifiqui. Tot i que Soldevila i Sarrias beuen d'un mateix interès en posar-se a prova en nous territoris, la direcció menysté alguns capítols foscos dels personatges –com l'obsessió d'enfilar-se a llocs elevats de la mestra, qui sap si per llançar-se al buit–. Soldevila resol eficaçment l'espai i aconsegueix dels actors catalans que brillin per la sornegueria i una certa buidor, i els quebequesos per l'agror i la fredor. Per cert, accèssit de mèrit a la imitació de l'estruç de l'actor Víctor Álvaro!