Vergés narra l'amor obsessiu per una monja

Hi ha gent amb qui tractes durant quinze o vint anys i se'n van sense deixar amb prou feines un record a la memòria; n'hi ha amb qui coincideixes només cinc dies i et canvien la vida. Això és el que li va passar al projectista industrial Salvador Vergés (Sant Joan de les Abadesses, 1946) mentre feia el camí de Santiago: va conèixer una monja italiana “immensament guapa” i es va convertir en escriptor. Les sabates descordades (Curbet Edicions), la seva primera novel·la, és la història d'aquella reveladora trobada transportada a la ficció a través del relat de l'obsessió per una dona excepcional que, amb la seva presència fugaç, deixa una empremta inesborrable en el narrador. El llibre, del qual s'ha imprès ja la tercera edició, confirma Salvador Vergés com un autor hipnòtic que subscriu l'advertència de Marguerite Duras segons la qual “quan escrius no estàs mai sol”, o dit amb les paraules del seu amic, l'escriptor Francesc Serés, “pensa en el lector i evita caure en els tòpics, llança tots els clixés”. Vergés s'ho ha pres tan al peu de la lletra, que en l'any i mig que ha estat treballant en el llibre ha fet vida fins i tot a dos convents benedictins, a Montserrat i a Roma, per documentar-se per al personatge, una dona que transmet una pau enigmàtica. Però sobretot ha tingut present que “cada línia ha de tenir un sentit”, que per saber que un text funciona “ha de passar la prova de la lectura en veu alta” i que, abans d'escriure, “primer de tot t'has de creure tu mateix que tens una bona història per explicar”.