La revolució interior
Arriba als cinemes ‘El bosc', l'adaptació d'un conte d'Albert Sánchez Piñol a càrrec d'Óscar Aibar, interpretat per Àlex Brendemühl, Maria Molins i Tom Sizemore
L'èxit de la novel·la Victus (La Campana), la visió de la desfeta del 1714 vista amb els ulls de l'enginyer militar Martín Zubiría, coincideix amb l'estrena de la primera pel·lícula basada en una obra d'Albert Sánchez Piñol. El bosc, publicat el 2001 en el recull de contes Les edats d'or, va fascinar el cineasta Óscar Aibar (Atolladero, El gran Vázquez), i arriba avui als cinemes convertit en una pel·lícula del gènere fantàstic que va competir en el Festival de Sitges passat.
Compendi, segons Aibar, de tots els elements de l'obra posterior de Sánchez Piñol (exceptuant-ne justament Victus), El bosc fa el salt a la pantalla gran en un projecte que el cineasta s'ha pres com un repte personal: “La meva responsabilitat com a director ha estat que l'espectador senti el mateix que vaig sentir jo en llegir el conte. Em va semblar una història tan gran que calia cuidar-la, intentar protegir els punts d'interès com si fossin una joia.”
Àlex Brendemühl, Maria Molins, l'actor nord-americà Tom Sizemore i Pere Ponce protagonitzen aquesta història ambientada a la comarca del Matarranya durant la Guerra Civil. L'argument gira al voltant d'una masia amb un secret ancestral: dues nits a l'any, al bosc que hi ha al davant, hi apareix una llum misteriosa que engoleix qui s'hi acosta. Amenaçat pels anarquistes, el propietari (Brendemühl) escapa per aquesta mena de porta cap a una altra dimensió mentre la dona (Molins) i la filla petita miren de sobreviure a les amenaces dels diferents bàndols en guerra.
Fantasia i amor
Albert Sánchez Piñol incidia a Sitges en el que es trobarà l'espectador: “Cal insistir que qui vingui a veure aquesta pel·lícula no es trobarà amb ensurts, por, sang... Sí que hi ha un element fantàstic, i té una coherència amb el que sempre faig jo en la meva obra narrativa, en què la fantasia em serveix de catapulta per parlar d'altres coses, en aquest cas de les relacions humanes.” Segons l'autor de La pell freda i Pandora al Congo, El bosc “és una història d'amor”. “Normalment la gent arriba al matrimoni o a la relació de parella a través de l'amor, però aquí és a l'inrevés, estan casats i acaben estimant-se, gràcies a l'element fantàstic, que és com la poesia, una porta a una altra dimensió. Quan ens hi submergim, acabem convertits en més bones persones.”
Albert Sánchez Piñol ressalta: “Una bona part de la meva obra narrativa es basa en el fet que sóc antropòleg.” “Jo vaig anar a fer treball de camp amb els pigmeus del Congo, i quan vaig tornar era diferent de quan vaig marxar. Els altres mons et transformen, com li passa al Ramon [el personatge de Brendemühl].” També apunta que la guerra només és un rerefons: “Els anarquistes no fan la revolució, no aconsegueixen transformar la societat, però el Ramon i la Dora sí que la fan, una revolució interna que els transforma per dins.”
En canvi, l'escriptor i el director sí que donen importància al context geogràfic on se situa, la comarca del Matarranya, d'on prové part de la família de Sánchez Piñol: “La terra tira, no vull renunciar a les arrels. Les sensacions que em generava el Matarranya, quan em vaig formar com a persona, no com a autor, són les que surten a la pel·lícula, una barreja de desconcert, d'angoixa, en un paisatge una mica tenebrós.” Per Óscar Aibar, “és un d'aquests llocs oblidats per la història, i al mateix temps interessants per a la història, perquè tot ha passat per allà.”
Notícies relacionades
