Quan la vida sedentària es trenca

Al començament de la novel·la de Tolkien, Bilbo, el hòbbit, és afable i tranquil, amic dels bons costums i de la vida sedentària. Gràcies al mag Gàndalf i als tretze nans viurà un viatge inesperat. Tal com està estructurada la primera part de la nova trilogia de Peter Jackson, el tema vol ser la presa de consciència de l'aventura. Mentre que els nans són fills d'una diàspora, provocada per la conquesta de la ciutat d'Èrebor pel drac Smaug, Bilbo és sedentari. Per a ell l'aventura la fa possible la literatura. Enmig del regne de les tenebres, poblat per criatures espectrals, Bilbo deixa de ser qui era per ser un altre i s'adapta a la condició aventurera de qui està condemnat a afrontar una supervivència gens plàcida. Tolkien va dissenyar El hòbbit com una novel·la d'iniciació amb un jove que camina cap a la maduresa després de descobrir la foscor.

A El hòbbit: un viatge inesperat, les tensions que converteixen el relat d'aventures en un camí cap a la coneixença no estan ben plantejades. Falta una certa consistència epistemològica al relat que li permeti anar més enllà de la seva condició espectacular. No sabem quina és l'evolució de Bilbo després de trobar-se, en la millor escena de la pel·lícula, amb el malvat Gòl·lum, ni tenim prou empatia amb els tretze nans que ens han de portar fins als confins de la terra mitjana. Jackson estira excessivament les situacions i prefereix jugar a l'acumulació d'atraccions visuals que a la creació d'un discurs plàcid que no oblidi mai que tota aventura és una experiència vital que esdevé experiència reflexiva. A diferència de la trilogia d'El senyor dels anells, el relat flueix més plàcidament però li falta la grandiositat –i les pretensions– de la seva predecessora.

Si mirem la pel·lícula com un veritable banc de proves de les noves tecnologies digitals, El hòbbit provoca sentiments contradictoris. Projectada en 3D i en l'innovador sistema de 48 imatges per segon, brilla en la definició dels nous espais digitals. Les ciutats de l'imaginari i els paisatges impossibles són més nítids. Per mostrar-ne la seva magnitud no és necessari explorar-los com si fossin veritables laberints. Els personatges fan una immersió en l'espai molt més convincent.

La qüestió fonamental, però, no radica en el bon ús de la tècnica, sinó en la iconografia que creen. Resulta curiós veure com tant la descripció inicial d'Èrebor com la recreació de la ciutat dels goblins donen voltes a les Presons de Piranesi del segle XVIII, reutilitzades mil vegades en el cinema fantàstic. La disfunció entre les troballes tecnològiques i les troballes estètiques continua sent un problema que els grans blockbusters com ara El hòbbit no saben com resoldre.