Entrevista

Jordi Savall. entrevista

compositor i violagambista. valèria gaillard

“L'artista il·lumina la foscor”

T
‘Judicii Signum, Pelegrinatges de l'ànima', engega el cicle ‘El so original' dilluns amb un concert a Santa Maria del Mar
“Hem de tirar endavant el referèndum però amb molt de respecte”'
“Un intèrpret de música antiga ha de tenir formació i bon gust”

La Capella Reial celebra el seu 25è aniversari, un conjunt que va crear el compositor i violagambista de prestigi internacional Jordi Savall amb la seva dona, la malaguanyada soprano Montserrat Figueras. L'objectiu era recuperar i donar a conèixer el repertori medieval, renaixentista i barroc, tant religiós com profà.

Com porta el dol per la Montserrat Figueras, que ens va deixar el novembre de l'any passat?

He viscut gairebé mig segle amb la Montserrat i el buit no s'omplirà mai. Amb el temps aprens que la tristesa, que al principi sembla insuportable, esdevé una amiga, i hi aprens a conviure. Això no m'impedeix ser feliç i tirar endavant amb la música, les amistats... arriba un moment en què acceptes que la vida està feta així, de moments meravellosos i d'altres no tant.

Perquè un home com vostè, en què creu?

El que fem té un sentit si aconseguim que perduri en el temps. És important ser conscients que tot el que fem té unes conseqüències: la manera com tractes una persona, un arbre, la manera de menjar i comportar-se, tot plegat afecta la vida sencera. Vivim en un món que és el resultat de com l'hem tractat.

Fer música és una manera de fer bé al món...

És una forma d'aportar una certa dimensió de pau i això és un privilegi. Ara bé, si fem música simplement per plaer i concerts per guanyar diners, no té cap sentit. La música ha de servir perquè les persones siguin més felices i més conscients del que som i del que podríem ser, per això fem tots els projectes de reflexió sobre la història. Aquesta reflexió ens pot ajudar a pensar el món i què volem fer-ne, encara que siguin projectes adreçats a una minoria, perquè la cultura de masses es mou a un altre nivell.

Expliqui'm això que de jove volia ser pintor...

Quan tenia 12 anys dibuixava molt bé, però vaig tenir una experiència molt dolenta amb un encàrrec que em van fer i vaig patir tant per enllestir-lo que ho vaig deixar córrer. En canvi en la música em sento en el meu món. Ja no pinto gens, però la pintura sempre ha estat un dels meus centres d'interès. A la capçalera del llit tinc De l'espiritualitat en l'art de Kandinski, i Caravaggio és un dels meus pintors preferits.

Són dos pintors que no tenen res a veure.

Kandinski m'ha interessat com a teòric de l'art mentre que Caravaggio m'ha agradat per la seva humanitat, la seva forma de presentar l'ésser humà: els peus bruts dels que adoren la verge, la seva cara en el cap de David al quadre de David i Goliat... Quan és retrata ell mateix copsa tot el simbolisme de l'artista, com en el jardí de Getsemaní, quan apareix a un costat del quadre un home amb una llanterna i és el mateix Caravaggio: aquesta és la funció de l'artista.

Il·luminar?

Il·luminar les coses que estan fosques. I també ha estat un artista que va ser incomprès i el van considerar un assassí perquè va matar el seu rival. Sempre va ser un artista independent tot i que en aquella època depenien dels poderosos. La seva pintura és una mescla de llum i foscor increïble.

Com la música antiga?

Sí, perquè de fet Caravaggio fa el mateix que Monteverdi quan intenta, amb la música, expressar les emocions de l'ànima amb tots els seus efectes i contrastos. De fet, els dos van ser pràcticament coetanis.

Sembla que el seu interès ha transitat de la música antiga europea a les orientals, amb àlbums com un dels darrers dedicat a Armènia.

És cert, però cal recordar que ja el primer àlbum que vam gravar amb Hespérion s'inspirava en la barreja de les cultures cristiana i jueva. Sempre ens ha interessat aquest dualisme i l'hem anat desenvolupant a mesura que hem anat coneixent més músics d'arreu del món que ens han ajudat a tirar endavant projectes com Orient i Occident, Jerusalem, Istanbul i recentment el projecte Armènia. L'àlbum armeni és un homenatge a la Montserrat perquè ella adorava aquestes músiques. És increïble la pau que aporten.

També són molt tristes...

Sovint els pobles que han sofert persecució i circumstàncies històriques molt adverses fan les músiques més boniques. Els aporta un lligam amb la seva història i una pau que els dóna esperança. Però això és el mateix que ens ha passat a nosaltres amb les cançons tradicionals com La cançó del lladre i d'altres, que són melancòliques i que pertanyen a una època en què es vivien uns temps difícils, i aquestes músiques ens ajudaven a sentir-nos nosaltres mateixos i a conservar el nostre esperit.

Ara que parla de pobles amb dificultats, què pensa de la situació que travessa Catalunya?

Crec que és positiva però també difícil. Positiva perquè ens ajuda a prendre consciència del que s'hauria de fer per defensar la nostra identitat i la nostra cultura, però alhora molt difícil perquè no podem deslligar-nos d'una realitat: que hem estat submergits en el món hispànic. El perill és focalitzar-nos massa en la nostra cultura i menysprear l'altra. Ens hem de sentir catalans, però hem d'acceptar totes les cultures que conviuen en el territori.

Però això sempre ho han fet, els catalans: és català qui viu i treballa al país.

Sí, però quan estem obligats a defensar-nos creem aquest dir “jo sóc català” i aleshores pots crear un mur entre els que ho són de soca-rel i els nous arribats. Sóc mig català i mig valencià, perquè el meu pare era de Gandia. Com a músic em sento a casa a tot arreu, a Sevilla, a Santiago de Compostel·la o a Madrid. Hauríem de tirar endavant el referèndum, però sempre amb molt respecte als altres. El més trist és que s'està portant amb molta mala fe per part de l'Estat i s'ha creat un conflicte absurd.

S'han acomplert els objectius que us veu proposar amb la Capella Reial?

S'acompliran si som capaços de deixar una llavor que inspiri les generacions futures. Hem intentat trobar un equilibri entre la defensa del patrimoni propi i el dret que tenim a interpretar els grans mestres del repertori universal com Bach. Evidentment, tenim una predisposició per entendre les músiques que ens són més properes i que s'expressen en la nostra llengua materna. Quan no ho són intentem convidar músics de la zona en qüestió. Així és crea una simbiosi que ens permet copsar i vehicular l'emoció de la música.

Fins a quin punt es pot ser històricament rigorós a l'hora d'interpretar música antiga?

No hem de confondre ser rigorosos amb el treball de recerca i el moment d'interpretar: són dos moments diferents. Un intèrpret de música antiga està marcat per la seva formació i el seu gust. Et pots trobar un intèrpret que no té gaire coneixement però molta intuïció i ho faci molt bé. Victòria dels Àngels, per exemple, no va fer cap recerca però en canvi cantava esplèndidament les cançons sefardites i les del Segle d'Or. La Montserrat també tenia una forma natural de cantar música antiga molt autèntica. En tot cas, l'autenticitat no existeix, perquè per això hauríem de poder viatjar en el temps. Amb tot, el coneixement és important perquè et dóna la llibertat. Si no tens coneixement no pots escollir. Per això és important instruir-se. Però sovint les coses més importants no estan escrites. Quan vaig començar a estudiar viola de gamba vaig llegir molts tractats, però el que realment em va ajudar a entendre com s'havia de tocar van ser els deu anys que em vaig passar estudiant cada dia vuit hores.

És un aprenentatge interior...

És la música que mica en mica, si tens sensibilitat i bon gust, et guia i vas seleccionant, ajustant i l'acabes entenent. Un intèrpret ha d'arribar a un punt en què supera l'aspecte tècnic i toca la música i, tocant-la, la música s'expressa i la seva emoció a través d'ella. Aleshores t'oblides de tot i estàs a dins.

Nou projecte: els Balcans
La zona dels Balcans centrarà l'atenció de Jordi Savall en el seu nou projecte de llibre disc amb Alia Vox. Els Balcans, que significa “mel i sang” en àrab, és un territori que ha estat “víctima de l'afany colonial”. Savall recorda que durant 500 anys hi van conviure en pau diferents ètnies i religions. A banda prepara una Passió segons Sant Joan, i l'oratori Els israelites al desert, de Bach.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.