El compromís per dir o fer alguna cosa

És un tríptic però podria ser tota una auca. Sempre hi ha la voluntat d'explicar alguna cosa diferent, nova. Que converteixi l'autor, o l'actor, o el que hi fa la mirada (llegeixi's dramaturg i director, intèrprets i públic o crític) en una mena de veu sàvia. Però el text no varia. La representació sempre és la mateixa. Els seients de platea rarament es revolucionen. El mèrit de Mañas és desplegar aquesta gran veritat (la de sentir-nos hàmsters en una roda i pretendre que algun cop saltarem la banca) amb gran dosi de comèdia. Hi ha acidesa però la deixa apuntada. S'hi intueix una crítica al Fòrum de les Cultures (que quan es va estrenar deuria estar en plena ebullició), a la política construïda artificiosament entre secrets bastidors. Així com també al joc reiteratiu d'amics que no ho són, que només poden fer explotar la satisfacció de viure des de l'engany. El tríptic es tanca amb una picada d'ullet al sector teatral: un director pretén que els actors interpretin la veritat però des de les posicions més postisses. I a 12 euros per sessió. Hi juguen molt a favor les interpretacions extremes i quadrades d'Ivan Massagué, el joc dels rols antagònics ben apresos d'Aina Clotet i la ductilitat d'Hèctor Claramunt i Carmela Poch. Potser ells dos brillen menys en escena però són els que aconsegueixen que lligui bé la maionesa. Imprescindibles, tots quatre.

Algo parla d'un fet intangible però que és el somni comú: poder transcendir de la resta gràcies a una idea espontània brillant amb un joc de paraules, un desplaçament extrem del cos, una inquietud de trobar més raons als personatges que la simple exposició d'uns espais. Sense més que quatre butaques i dos penja-robes, l'acció aconsegueix el favor del públic. És un divertiment que, per ara, té molt poques sessions previstes. Mañas es treu l'espina d'un treball molt més pretensiós (Íncubo) que no va saber connectar amb el públic de la Villarroel. Possiblement, perquè s'adreçava a uns espectadors que no va aconseguir apropar. I els que hi van anar no sabien tant de vampirs i món gòtic. La inconsistència que retrata Algo, sí que és un univers comú per tots.