tercer. centenari
glòria farrés
Un esperit indomable
Quan es compleixen els 300 anys del naixement de Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, 1712 - Ermenonville, 1778), us oferim un reportatge que analitza la seva trajectòria vital, plena de contradiccions i encerts i oberta a tota mena de disciplines intel·lectuals
“La paciència és amarga, però els seus fruits són dolços”“Totes les passions són bones mentre en som amos, i totes són dolentes quan ens esclavitzen”“L'home neix lliure i pertot arreu troba barrots”“La joventut és el moment d'estudiar la saviesa; la vellesa, el de practicar-la”
Jean-Jacques Rousseau va néixer fa tres-cents anys a Ginebra. Orfe de mare, que va morir dies després del part, va rebre una educació paterna feta a partir de les lectures dels clàssics que contenia la biblioteca familiar –especialment Tàcit i Plutarc–. Quan Jean-Jaques tenia deu anys, el pare va haver de fugir de Ginebra perseguit per la justícia –com a conseqüència d'una baralla amb un aristòcrata– i va deixar-lo en mans d'un clergue rural que durant dos anys va tenir cura de la seva educació enmig de la pau i la bellesa del camp helvètic. A tretze anys va entrar d'aprenent amb un mestre gravador, però les dures condicions de la feina van fer que, tres anys més tard, de retorn d'una passejada pel camp i trobant-se les portes de Ginebra tancades, decidís iniciar una vida errant i solitària.
La seva formació prové, doncs, més de l'experiència que dels llibres. Plebeu, contínuament aclaparat per les dificultats econòmiques, vagarà errabund d'un país a un altre –Itàlia, França, Suïssa– i descobrirà de primera mà les injustícies socials i les condicions de vida dels pobres. Aquesta infantesa i adolescència solitàries li formaran un caràcter introvertit i independent, un esperit lliure d'una sensibilitat delicada i obsessiva. Com ell dirà al metge que el tractava de les malalties cròniques que patia, la causa dels seus mals era “aquest indomable esperit de llibertat que res no ha pogut vèncer i davant del qual honors, fortuna i fama no són res per a mi.”
Un autodidacte extraordinari
La força d'aquest caràcter i la seva ambició el convertiran en un autodidacte extraordinari –aprendrà música, matemàtiques, llatí, química, botànica, tot pel seu compte–, i aquesta formació li permetrà moure's entre els diferents estrats socials. A Savoia l'acollirà una vídua jove i bonica, Madame de Warens, que el convertirà al catolicisme i li aconseguirà diverses feines –de criat, de secretari, de mestre de música–, abans de convertir-lo en el seu amant. Viurà uns anys de plenitud a la bonica casa de Mme. de Warens, Les Charmettes, enmig del camp de Chambéry, i sempre servarà un record molt feliç d'aquells anys. Quan aquesta relació s'acabi, Rousseau marxarà a París. Aleshores té trenta anys i hi arriba amb moltes ganes de fer-hi fortuna en la carrera musical. Allà compon una òpera, Les muses galantes, presenta a l'Acadèmia de Ciències un nou sistema de notació musical que no serà acceptat –per bé que intenta obtenir el reconeixement de Voltaire i de Rameau– i finalment aconsegueix una feina com a secretari d'un ambaixador a Venècia. Confia que aquesta feina li doni l'estabilitat i posició anhelades, però les relacions amb l'ambaixador, un comte que no perdrà ocasió de vexar-lo, acabaren fent-li perdre la feina.
Coneixem infinits detalls de la vida de Rousseau perquè tenia una inclinació natural a explicar-la, un gust per la confidència egotista, com ho proven les nombroses al·lusions personals escampades al llarg dels seus textos i el gran corpus autobiogràfic que ens ha deixat, especialment al final de la seva vida amb les Confessions. Aquest text és una obra única. Com diu ell mateix, volia que fos “d'una veracitat sense cap altre exemple, per tal que, almenys una vegada, hom pogués veure un home tal com és per dintre”. Abans de Rousseau, trobem ja en la tradició francesa aquest gust per l'expressió de la intimitat de la mà de Montaigne i a un nivell més filosòfic de la mà de Descartes, però és amb les Confessions de Rousseau que l'autobiografia neix com a gènere literari.
La redacció de les Confessions va ser per a ell necessària i urgent. Volia aglutinar els elements dispersos de la seva identitat que sentia amenaçada. Va reconstruir el seu jo des de la seva llibertat i singularitat. Hi trobem un caràcter temperamental: orgullós i tendre, impulsiu i pacífic, tímid i vergonyós. No s'adapta mai al món que l'envolta, es baralla amb bona part dels seus amics –Voltaire, Diderot, Hume–, i necessita defensar constantment la seva innocència justificant-se un cop i un altre. Un jo profundament solitari, que en alguns moments voreja la follia, serà sobirà d'aquest exercici impressionant d'escriptura.
La il·luminació de Vincennes
Potser el moment més important de la vida de Rousseau és el que s'ha anomenat la il·luminació de Vincennes. Quan després de l'estada a Venècia retorna a París, col·labora amb Diderot i d'Alembert en el projecte incipient de l'Enciclopèdia, redactant-hi diversos articles de teoria musical. L'amistat amb Diderot farà que el vagi a visitar sovint els mesos que el seu amic està confinat a la presó de Vincennes. En una d'aquestes caminades cap a Vincennes, llegeix al Mercure de France la qüestió proposada per l'Acadèmia de Dijon: “Ha contribuït a la millora dels costums el progrés de les ciències i de les arts?” Tot caminant i pensant-hi, Rousseau viu un moment de gran intensitat emocional. Desmarcant-se de les idees del seu temps, experimenta una comprensió nova de la naturalesa de l'home, pren una forta distància de l'actitud il·lustrada, i nega que el progrés científic alliberi l'home, ans al contrari, és la font dels seus vicis. A partir de l'home en estat salvatge, defensa un progrés cultural que sigui de tal manera que no contradigui la naturalesa humana. Intenta mostrar que quan l'art i la cultura arriben al punt més alt de perfecció retroben la naturalesa. Amb gran sorpresa, el text que sortirà d'aquesta reflexió guanya el premi de l'Acadèmia de Dijon i comença el seu reconeixement públic, que tants maldecaps li comportarà.
Estil líric i revolucionari
El seu estil és revolucionari perquè barreja la seva persona amb les seves idees. Té un gran talent que li permet lligar ambdues coses, com no passa en l'obra d'altres filòsofs. El lirisme i l'emoció amb què revesteix el seu pensament el torna demolidor. Al llarg de les seves obres nega que alguns neixin esclaus, que la propietat sigui natural, que el llibertinatge alliberi, que els nens siguin adults en miniatura o que els filòsofs ens condueixin cap a la saviesa. La seva crítica no es limita als problemes fonamentals de l'home en societat, sinó a les múltiples dimensions de l'experiència humana. Pertot arreu trobem la força del seu lirisme, privilegiant el sentiment per sobre de la raó. Fins i tot un text més teòric com Del contracte social conté frases esplèndides que esfereeixen el lector, com la frase inicial: “L'home neix lliure i pertot arreu troba barrots.”
També la música tindrà una importància cabdal en aquest estil. Sovint oblidem la condició de músic de Rousseau i, tanmateix, la música irrigarà tota la seva estètica. A la seva obra Júlia o la nova Eloïsa, construeix aquesta novel·la epistolar com una peça musical, en la qual les cartes son himnes, en una llengua en la qual circula el cant “que se sent a l'ànima”.
El naixement del romanticisme
Rousseau fa dependre la felicitat humana de la seva relació amb la natura. Abans del segle XVIII el sentiment vers la natura encara no s'havia convertit en tema filosòfic i ell el reivindicarà. Abans que els romàntics, i precedint-los amb una força espectacular, Rousseau rebutjarà el mite d'un renaixement que hauria arrencat l'Occident d'una edat mitjana obscura i bàrbara. Malgrat la condició utòpica de la seva proposta, malgrat la crítica mordaç que rebrà per la incoherència de la seva vida amb el seu pensament, la seva obra és un testimoni sincer d'un esperit generós. Com diu per carta un contemporani seu, François Favre, “[Rousseau] no només vol ser lliure, sinó que vol que tothom ho sigui amb ell, fins i tot el seu gos, per això no el cridava mai, perquè se li apropés només per amistat i bon cor”.
Contradiccions vitals
A trenta-tres anys coneix a París Thèrése Levasseur, una minyona gairebé analfabeta nou anys més jove que ell, que serà la seva companya sentimental fins al final dels seus dies. Tindran cinc fills, els quals sense excepció seran confiats a l'hospici. Així doncs, el que va ser el gran pedagog de la modernitat amb el seu text Emili o de l'educació, un text que reivindica l'especificitat de la infantesa, la necessitat de deixar expressar plenament el nen, va confinar els seus cinc fills a l'hospici. Aquest és el punt més delicat de la seva vida en relació al seu pensament.
Jean-Jacques Rousseau encarna com pocs escriptors les contradiccions tràgiques d'un home temperamental i amb talent. Com dirà Proust a propòsit de l'escriptor Bergotte: “Aquells que produeixen obres genials no són pas aquells que viuen en l'ambient més delicat, que tenen la conversa més brillant, la cultura més extensa, sinó aquells que, tot cessant bruscament de viure per ells mateixos, tenen el poder de fer que la seva personalitat es torni semblant a un mirall, de tal manera que la seva vida, per mediocre que pugui ser socialment i fins i tot, en un cert sentit, intel·lectualment parlant, s'hi reflecteixi, ja que el geni consisteix en el poder reflector, i no en la qualitat intrínseca de l'espectacle reflectit.”
Recepció de Rousseau en català
Per bé que al llarg dels segles XIX i XX la influència de Rousseau arriba a Catalunya tant en l'àmbit polític com en el pedagògic canalitzada per altres autors, la primera obra que tenim en català no la trobem fins al 1912: Del contracte social, traduïda per Ramon Vinyes. Caldrà esperar fins als anys vuitanta, per llegir en català les Confessions (MOLU, Edicions 62, 1985), traduïda per Jaume Fuster i Joan Casas; Els discursos. Professió de fe (Laia, 1983), traduïts per Josep M. Sala-Valldaura; i L'Emili (Eumo, 1985) traduït per Montserrat Gispert. El 1993 es farà una nova traducció Del contracte social, de la mà de Miquel Costa. I el 1996 Proa publicarà Els somieigs del passejant solitari, traduït per Antoni Vicens. Les obres més importants, doncs, estan traduïdes, però resta encara Júlia o la nova Eloïsa, una novel·la epistolar d'un gran lirisme on podem apreciar el Rousseau més romàntic i tendre, i Rousseau jutge de Jean-Jacques.