“El MNAC s'ha de convertir en la gran casa de Gaudí”

Doncs que hem passat de l'oblit a la paranoia.

L'any 1977, vaig fer un documental de la Pedrera per encàrrec del Col·legi d'Arquitectes. L'edifici estava molt malmès, el seu estat era lamentable, fastigós, repugnant. Sí, això era abans-d'ahir...

Gaudí va ser un personatge polèmic, complicat, malcarat, amb els anys cada vegada més aïllat de la societat... D'això hi ha qui en diu misticisme. Més aviat devia ser una malaltia mental. Els últims anys de la seva vida, anava sense calçotets pel món. Quan el va atropellar el tramvia, caminava abstret i el van confondre amb un pidolaire. Un dels arquitectes més importants de la ciutat! Tot això té un valor anecdòtic, si tu vols, però les coses van anar així. Gaudí era únic. Contradictori. Fora del seu temps.

Avui l'odien perquè crea problemes als ciutadans. Però no és ell el que els crea sinó la inoperància municipal. Quantes vegades l'Ajuntament de Barcelona ha dit, per darrere, que la Sagrada Família no té llicència municipal d'obres? Dic: per darrere. Després ve el sant pare i tots s'hi apunten a corre-cuita. Això és hipocresia, és una doble moral. I a mi em fa angúnia.

Sí i no. És molt hereva de Gaudí, però hi ha interpretacions a la manera de Gaudí. I és lògic que sigui així; en una obra que traspassa generacions no es pot pretendre la fidelitat original. Aquest tema s'ha de mirar amb fredor, i ja està.

Ens n'han donat una visió parcial. Enric Tous, que s'ha passat tota la vida investigant sense publicar res, diu que a Gaudí l'han blanquejat. I és veritat: ens l'han camuflat. Ens han donat una visió deformada i interessada, a vegades amb bona fe, a vegades amb mala fe. I això ha passat perquè Gaudí va escriure molt poc, per no dir gens, i van ser els seus deixebles i seguidors els que, enlluernats pel mestre, van magnificar les seves confessions. És comprensible. És humà. Però això és el que tenim: tota la història de Gaudí explicada pels seus col·laboradors. Aquests escrits s'han d'afrontar amb moltes reserves. Hi ha textos tan dolents... anecdòtics. El missatge de Gaudí ens ha arribat manipulat.

Gaudí és la seva obra! Els seus edificis parlen per ell. És aquí on hem de centrar l'atenció. Per què amaguen que tenia contactes amb la maçoneria? Que està mal vist? No ho sé, però a mi no m'escandalitza. Quina importància té la seva vida familiar i sentimental? A mi m'importa poc. De quin Gaudí parlen? Del Gaudí jove d'anhels socialistes que va treballar per a la Cooperativa de Mataró? Gaudí va canviar, com tots canviem al llarg de la vida. Deixem Gaudí tranquil. El que ens hauria de preocupar és que el parc Güell no es degradi i que els veïns de Gràcia hi puguin anar a fer footing. I si s'ha de pagar, es paga. O que construeixin un pàrquing subterrani davant la Sagrada Família perquè els autobusos no molestin els ciutadans.

És un món molt complicat, però Déu n'hi do que bé que s'han fet.

Excepte alguns detalls, sí. En aquest cas hi va haver molta política i assumptes personals pendents. Jo ara estic intentant col·laborar en la segona rehabilitació dels pavellons de la finca Güell, que són propietat de la Universitat de Barcelona. He fet gestions amb la Sagrada Família, de moment infructuoses, per aconseguir el finançament.

N'hi ha uns que volen fer un Gaudí a Xile a partir d'un croquis, ni un dibuix. Van venir perquè els avaléssim i els vaig dir que ni parlar-ne. Però no, ara s'ho pensen molt abans d'entrar aquí. Al principi sí que va ser una bogeria...

Tenia un defecte, sí, i és que no sabia dir que no a ningú. Ep, també tenia moltes virtuts i s'ha de respectar tot el que va fer per a la Càtedra Gaudí. Potser 30 anys, que són els que va ocupar la direcció, són massa... En tot cas, el meu objectiu és ser molt més exigent i rigorós amb Gaudí. Amb Gaudí s'han fet massa coses amb bona voluntat, però poca solidesa.

Que el MNAC es converteixi en la gran casa de Gaudí. Ara no en té, de casa. Amb Gaudí passa el mateix que amb Catalunya: molts partits i mal avinguts. I Gaudí, com Catalunya, és una sola cosa. No el podem tenir tan fragmentat. Tothom té cosetes d'ell, tothom fa la guerra pel seu compte, però ens falta un museu seriós de Gaudí, que jo crec que hauria d'estar al MNAC. Amb el MNAC vam signar un conveni fa dos o tres anys i ara he vist que Pepe Serra i Miquel Roca tenen sensibilitat per fer alguna cosa. Aquesta ha de ser la nostra inquietud: conservar, respectar i difondre Gaudí. Què més podem descobrir de Gaudí si tots els seus ajudants ja són morts? Què en farem d'anar-nos barallant per si Gaudí va néixer a Reus o a Riudoms? Totes aquestes polèmiques i batusses no porten enlloc. Això no és seriós. Aquest és el Gaudí que a mi em fa fàstic.

La marca Gaudí no té qui la defensi. I llavors passa el que passa, que hi ha porqueries pertot, es van venent i res ni ningú ho atura. Hi hauria d'haver un control en les llicències que donen a les botigues. És un tema de bon gust. No se'ls dóna el permís i punt. Si són intervencionistes en altres coses, no entenc per què no ho són amb Gaudí.

Quin Gaudí, el dels 30 anys? El dels 40 anys? O el dels 60 anys? Hi ha grans diferències, com t'he dit, Gaudí va canviar molt. De jove no era religiós i era més aviat presumit. De gran li van agafar tot de complexos per si estava desafiant o no Déu. Aquests remordiments al final de la seva vida són ben estranys. S'ha dit que potser tenia anorèxia; els símptomes els tenia. Podria ser. Jo no afirmo res. O va ser demència senil? Tot el que li deia el doctor Santaló per una orella li entrava i per l'altra li sortia.

I jo em pregunto: quins fantasmes interiors tenia per patir tant? L'anomenat arquitecte de Déu no va ser tan sant com alguns diuen; no oblidem que va desnonar la humil família de pagesos que tenia a la seva finca de Riudoms. Quina sort que tot aquell soroll que hi havia per beatificar-lo s'hagi esmorteït. Repeteixo: deixem Gaudí tranquil i preocupem-nos dels seus edificis.