Novel·la sense fronteres

Quan et cau a les mans un llibre amb el títol de Cafè Zoo, escrit per la barcelonina Ana Moya i amb una portada amb dos músics negres, el 1953, en un club social de la ciutat de Windhoek, d'entrada et trobes massa incògnites. Quan tants de dubtes et mouen a la curiositat de llegir el primer capítol, encara augmenten més la confusió sobre l'obra i t'obren més les ganes de tastar-la. Quan una narració et va deixant caure amb delicadesa, harmonia, oportunitat i transcendència les singulars veus que van teixint els relats que conformen una profunda història d'amor, ja et sents seduït del tot. I et llegeixes el llibre d'una tirada.

Aquesta curiositat per anar aprofundint en un relat que es desenvolupa en èpoques diferents, protagonistes de totes les races, històries curtes ben acabades que enllacen amb altres contes i en una barreja de llenguatges i parlars, és el gran capital del llibre. És la seva riquesa. Una obra que a vegades és una faula, d'altres destil·la poesia declamada, aprofundeix en històries de sentiments profunds i es llegeix amb el cor resulta un relat total: una novel·la global, sense fronteres literàries.

Si bé l'autora defineix el llibre com un recull de contes, en realitat és una novel·la amb tots els ets i uts. El punt de partida és l'estada diària de la protagonista al Cafè Zoo, que existeix des de fa més d'un segle a la capital de Namíbia, a l'Àfrica austral. És un país que va ser envaït pels portuguesos, colonitzat pels alemanys i que des del 1990 és independent.

A aquest cafè, ple de secrets, hi trobem cada dia la Laura, una barcelonina de l'Eixample que espera pacientment la trobada del seu primer amor, que va conèixer fa vint anys. Allà la protagonista hi descriu tot el que veu i sent, barrejat amb històries de diverses èpoques i amb els personatges que han trepitjat el cafè en el seu llarg segle de vida. I els fa parlar amb mestria. Els fa explicar el que senten, més que del que veuen o fan. Són històries de tots colors que ens endinsen en un món de somni, en què les privacions, les penúries, els amors i els desamors, l'amistat que és tot un vincle etern, i les ganes de viure el moment present desprenen alegria. No importa com, però el centre dels relats, de tota la novel·la, és el fet de viure.

Cada capítol va il·lustrat amb fotografies històriques del Cafè Zoo, de la plaça on és i de moments importants pel país que enriqueixen els relats, ja que els protagonistes són blancs i negres, colonitzadors i colonitzats però no lluiten pels colors de la pell sinó per aprofitar els bons moments vitals. És un llibre volgudament en blanc i negre, en una naturalesa i vida ben acolorida, que parla de l'estimació, vincles familiars, l'amistat, tradicions, d'una manera de viure enriquidora.

I ho fa en una llengua encara més acolorida, perquè la naturalesa, els somnis i els sentiments es mostren en un calidoscopi de colors que expliquen millor l'ànima dels seus protagonistes. Són uns personatges sense cadenes mentals ni físiques, sense fronteres; amb la mateixa llibertat que els ha sabut imaginar Ana Moya en el seu debut.