Irreverent reverència

Davant una obra qualificada d'irreverent, la majoria de les editorials es regeixen per dos criteris tan contraposats com previsibles: rebutjar-la amb menyspreu o acceptar-la pel seu caràcter polèmic. Són criteris teòricament asimètrics però lamentablement paral·lels: cap no es basa en la raó que hauria de prevaldre –la literària– sinó en una d'espúria –la mercantilista–. Com afirmava l'immens Antonio Machado, confonen “valor y precio”.

És un motiu més, doncs, per acollir amb els braços esbatanats Males Herbes, una nova editorial independent que ha tingut el coratjós encert d'encetar el seu pelegrinatge literari amb la traducció de Bressol de gat, la que segurament és la millor obra d'un autor tan magnífic com menysvalorat, Kurt Vonnegut. És una novel·la apassionant en què –tal com ens adverteix la contraportada– l'autor nord-americà “retrata l'home modern en tota la seva estupidesa”.

L'home modern occidental i pretesament superior, remarcaríem nosaltres: la insadollable força satírica de la seva prosa no té com a objectiu els desvalguts –els ofesos i humiliats dostoievskians– de la prototípica illa de San Lorenzo, condemnats a viure en una zona “tan improductiva com l'àrea equivalent al desert del Sàhara o el cercle polar” on hi ha “quatre-cents habitants per cada tres quilòmetres quadrats inhabitables”, sinó els seus compatriotes.

Els amics americans que opinen que “les dictadures sovint eren una cosa molt bona” –en aquest joc constant de mentides veritables i de veritats mentideres que és qualsevol paradís capitalista– tenen cura “d'anar proveint el poble de mentides cada vegada millors” que permetin mantenir “la gent” dels països subdesenvolupats “prou pobra” amb “prou por” i “prou ignorant per tenir [el] sentit comú” perquè acceptin continuar sent explotats mesquinament i sense escrúpols.

Malgrat la seva fama d'impia, en part, justificada (“Aquell que no sigui capaç d'entendre que una religió útil pot estar basada en mentides tampoc no entendrà aquest llibre”), Bressol de gat és una novel·la tan incisiva com excel·lent, digna hereva tant de Dickens, Cervantes, Rabelais o Txékhov com de Nietzsche –“Homes superiors, apreneu a riure!”– protagonitzada per un epígon llunyà i actual del mestre Samuel Pickwick que Castigat ridendo mores, car “moltes de les coses que deia sobre la humanitat indisciplinada no només eren divertides sinó que, a més a més, també eren certes”.