Els versos d'un viatge

Vet aquí una raresa de llibre de versos. Obra intensa i descriptiva, que opta pel pentasíl·lab –un vers no gaire habitual en la tradició catalana, que imposa un ritme molt, diguem-ne, percucient–. Poeta, dietarista, pintor, Josep Marí ens dóna, amb aquest títol, una obreta que aplega aquestes tres expressions del seu talent. Una bella edició que em sembla que es pot qualificar de bibliòfil, i que ha editat una editorial de Conca, Espanya!

Malatesta és el nom d'un cafè de la ciutat de Zuric, des del qual el poeta comença el seu inventari d'observació. Aquí una cambrera rossa tenyida li serveix un cafè que no val res, al cap d'una estona de seure-hi ell apareix un gossot, hi ha un mirall que reflecteix tot d'escenes i figures que van i vénen. Josep Marí va fer un viatge a Suïssa al juny del 1998, i d'aquest viatge, del contrast amb la seva realitat íntima, eivissenca, en neix aquest llibre singular, de belles imatges i de consideracions fondes. “Jo escric versos, / i els versos no reten”, es justifica Marí. Certament, la poesia mai no ha salvat econòmicament ningú, però, en canvi, permet avaluar l'estructura profunda del que ens envolta, i forneix una eina per penetrar-hi i extreure'n algun material valuós.

Zuric, Berna i Friburg són tres de les ciutats visitades. L'home amb un plànol desplegat, l'home dépaysé que cerca un lloc, i no l'acaba de trobar. L'home que pregunta als vianants, i que no acaba d'entendre el que li responen. El llibre ens mostra aquestes circumstàncies: neguits i inconvenients del viatge, la difícil adaptació a un indret diferent. Però, com no podia ser altrament en un pintor, els poemes recullen, també, el batec de la bellesa helvètica. Les vaques en són protagonistes actives, sobretot les que poblen les valls: “Per poc que es bateguin, / tranquil·les pel rost, / dringuen els batalls / sota l'embanyada / testa”. És difícil, en un poema català, parlar de vaques i no fer referència a la cega de Maragall. Marí hi fa un esment, un si és no és irònic. Les seves vaques, però, són reflex d'una presència atàvica, una mena de símbol de la vida que es vol perdurable, penjada entre muntanyes altes, abandonada en valls fondes.