“Estilísticament, les dones van molt més enllà que els homes” Una Flandes Independent?

Feia temps que jugava amb la idea d'escriure sobre la Belle Époque a Bèlgica. Sempre m'ha interessat l'alta societat burgesa d'aleshores i el bon moment que van passar en aquell període. Aquella burgesia parlava francès i era molt refinada. Tot i que al principi em volia centrar en aquesta època, de seguida vaig veure que era inevitable parlar també de la Primera Guerra Mundial, que va representar la pèrdua d'aquella cultura francesa i la caiguda d'aquella burgesia afrancesada.

El que trobo interessant de la burgesia belga d'aleshores és la seva manera tan tradicional de viure, amb rols masculí femení molt marcats, tot i que en aquell moment Bèlgica era un dels tres països més industrialitzats del món, i aquest conservadorisme no deixa de ser contradictori. La burgesia d'aleshores mai no es va arribar a adonar que gran part de la seva riquesa i esplendor procedia de la injustícia, perquè hi havia un extensa classe baixa molt oprimida en aquella societat. El socialisme no va florir fins després de la Primera Guerra Mundial i gràcies al fet que el rei de Bèlgica va atorgar el dret de vot per mirar de reparar tots els sacrificis d'aquella classe social tan castigada que va haver de lluitar a la guerra. En aquella època tampoc no es parlava del passat colonial del país i de tota la riquesa que procedia d'aquí. Per això vaig voler treballar aquest context amb un personatge, l'Helena, que ho veu d'esquitllentes, però amaga el cap sota l'ala. Tampoc no volia posar-li a la boca conviccions gaire clares.

Sí, fins i tot encara ara, els millors llibres que s'han escrit sobre aquest passat nostre han estat escrits per autors estrangers. Si pensem que a les colònies hi van morir de quatre a cinc milions de persones entendrem que és un passat molt dolorós. Sempre penso que si no pots mirar el passat als ulls, ¿com pots mirar el present? Ara també podem veure com es nega la societat multicultural. Per exemple, a la televisió només hi veiem gent blanca quan a Bèlgica hi ha un munt de gent diferent. Tenim la tendència de quedar-nos tancats a la nostra closca i de no veure el que està passant.

En un moment de la història, quan l'Helena va amb el seu futur marit a visitar el front, es narra com un grup de soldats surten del fang després de la batalla. Un d'ells comença a riure i se li esquerda el fang sec de la cara, deixant al descobert la pell negra. L'Helena, al llarg de la seva vida, va veient aquests canvis en la societat i evoluciona. Quan contracta la Rachida perquè la cuidi, ha evolucionat per deixar entrar aquesta realitat cultural. Un aspecte que encara no havia revelat és que quan parlen, la Rachida i l'Helena estan parafrasejant versos de l'Alcorà.

Vaig pensar que quan escriuria el llibre, els crítics més de dretes belgues atacarien la Rachida perquè és musulmana. De vegades porta el xador i és molt bona noia. Va ser com una broma personal i ganes de ser subversiu, el fet de posar-hi versos de l'Alcorà, ja que en realitat no es poden fer servir en situacions profanes. Sembla que als crítics de dretes només els molesten els xadors i no llegeixen l'Alcorà.

No m'he sentit pressionat i a més ningú no se n'ha adonat. Parlo de política, de religió, de cultura, dels problemes lingüístics de Bèlgica sense pèls a la llengua. Per internet rebo un munt de crítiques i la gent em tira tomàquets virtuals, però tant m'és. La Rachida al final del llibre, diu que l'Helena és la “mare dels llibres”, i aquest és el primer vers de l'Alcorà.

En realitat no hi ha gaire llibres escrits sobre la Primera Guerra Mundial. Per inspirar-me i ficar-me en la vida de l'Helena he intentat llegir, sobretot, escrits de dones perquè, estilísticament, van molt més enllà que els homes, i també per això van ser molt més criticades. Així que m'he inspirat en històries que van escriure infermeres de guerra, i fins i tot n'he traduït algunes que sortiran aviat en neerlandès. Eren infermeres americanes i angleses. De totes les que vaig llegir me'n van interessar especialment tres, que són les que he traduït. Una de les històries tracta d'un bombardeig a Dunkerke i està escrit de manera molt lírica. Va sortir el 1929 i l'escriptora va ser qualificada de perversa i estrafolària, i el llibre no es va tornar a reeditar mai més. Una altra història que anava sobre un hospital de camp escrita per una infermera, publicada el 1917, té un estil que Hemingway, que la coneixia, va imitar. El llibre va ser prohibit directament i no va tornar a ser imprès mai més. Tenir accés a aquestes històries m'ha fet veure que la guerra ha creat moltes maneres d'escriure. El meu llibre és un homenatge a totes les veus d'aquestes dones que van silenciar i que em van impactar per la seva qualitat literària.

Escric d'una manera en què el més important és sentir els personatges, la seva veu em va arribant en fragments i es va acumulant. El moment de llegir és el moment d'omplir la reserva, i després has de deixar que la intuïció deixi fluir tota aquesta informació per anar formant els personatges.

Al cap de dues setmanes de començar a escriure em vaig adonar que havia de ser una dona. Després vaig veure que això m'havia permès tractar de la posició de la dona en la guerra i en la burgesia d'aquell moment. Sempre penso que el llibre ha de ser més llest que l'escriptor i, un cop acabat, t'adones que tot té un sentit.

L'Edgard va haver d'existir per contraposar-lo a l'Helena, que és una dona forta i masculina. Ell és un home amb característiques femenines. No tinc gaire clar que sigui homosexual o bisexual. No crec que aleshores fos més complicat ser homosexual que ara, és cert que era tabú i precisament per això hi havia un indefinició que donava un marge de llibertat. En l'emancipació actual tot queda definit i encasellat en rols. L'Edgard tornarà a sortir en el proper llibre que escriuré, Llengua paterna. Penso que l'Edgard es quedaria enlluernat pels moviments feixistes de l'extrema dreta perquè són molt masculins al mateix temps que exerceixen una gran fascinació estètica.