festa. i. alguna. cosa. més
bienve moya
No són, només, històries de sants
En la iconografia cristiana, Sebastià és presentat com un bell jove, de rostre extasiat pel dolor, travessat per les fletxes d'uns sicaris que gaudeixen del martiri.
Sant Sebastià, copatró de Matadepera, serveix perquè aquesta població torni a celebrar una antiquíssima festa de l'arbre de maig que els pobles han anat oblidant al llarg dels segles. Avui aquesta Festa del Pi és una de les celebracions més esperades de l'any per bona part dels joves de la localitat. La festa gira al voltant d'un pi de grans dimensions, que es va a buscar als afores, i un cop tallat es transporta i es planta al bell mig de la plaça i esdevé, com he dit, centre de les activitats de la vila.
En la iconografia cristiana, Sebastià és presentat com un bell jove, de rostre extasiat pel dolor, travessat per les fletxes d'uns sicaris que gaudeixen del martiri. L'equívoca imatge de la sofrença de Sebastià, amb el cos nu i travessat per les fletxes dels seus botxins, sovint ha estat causa d'escàndol entre el puritanisme o calvinisme, actitud que no tan sols trobem en el protestantisme sinó també dins el catolicisme. Cal entendre, però, que aquesta imatge subtil, que pot despertat sentiments entre pietosos i sensuals, correspon als paràmetres d'una percepció d'emotivitat antiga, que caldria entendre per comprendre el caràcter de la nostra afectivitat a través de la història: la pietat, la compassió, la tendresa, la bellesa del sofriment, sensacions i sentiments que han encarnat passions no sempre coincidents.
Relacionat amb la sella de muntar
L'etimologia de caràcter popular sol ser molt liberal; Jaume de Varazze (segle XIII) en Llegenda Àuria, exhaustiu tractat de sants i altres personatges atribolats –d'on la vena popular ha pouat la major part de la informació que sobre ells posseïm–, per justificar el nom de Sebastià ens dóna pintorescos indicis: de Se bastiannus, aquest bast es referiria a la sella de muntar, i el sebe, a la palissada.
Amb la mateixa alegre etimologia s'expressa l'heràldica popular, que en la circumstància d'haver d'atorgar segells d'antigor a les ciutats que no en tenien o els semblava que no en tenien prou, amb les barres (pals) catalanes reblades per algun castellot solitari al seu escut municipal, van anar per la directa, i a Sabadell li endossaren una ceba, un corn a Cornellà, un moll (peix) a Mollet del Vallès, una gralla (au) a Granollers, una ala a Olot i, així... resolt el problema dels títols ciutadans.
Vicenç Ferrer, el predicador que es feia entendre per totes les nacions, malgrat que ell es dirigís arreu en català, no fou el primer Vicenç valencià. De fet, ell porta el nom del primitiu heroi (sant) Vicent màrtir, contemporani de sant Cugat i santa Eulàlia de Barcelona (segle IV). Al sud-oest de la vella Balansiya, a extramurs de la ciutat, pels volts de l'actual temple de Sant Vicent de la Roqueta, s'alçava el raval de la Boatella, que durant tota l'etapa musulmana conservà, atès pels mossàrabs valentins, el remot santuari on la llegenda diu que es venerava el cos del sant.
El camí d'Osca a València
En l'actualitat, una entitat de devots del sant ha preparat un camí que des d'Osca, vila on la tradició local el fa néixer, el porta a València, la ciutat on fou martiritzat. En entrar a l'antic regne d'Aragó, el camí ens condueix per les garrotxes del Maestrat, de Cantavella al Forcall, a Morella, a Traiguera, baixant a la plana cap a Vilanova d'Alcolea i, d'aquí, a Sagunt i a la Balansiya musulmana, on s'entra per l'andalusina porta de la Boatella, que estaria pels volts del modernista mercat central. Reivindiquem aquest primitiu Vicent, o Vicenç, que l'ombra, molt i molt allargada de Vicenç Ferrer féu obscurir en el calendari; però no del tot, i poblacions tant allunyades entre si com Torregrossa, a les Garrigues, i a Sant Vicent de Raspeig, vora Alacant, continuen recordant-lo amb les seves festes.
Entre Sant Antoni i Sant Vicenç màrtir es fan celebracions –a part dels dos citats, a sant Pau Anacoreta, a Maur i Sebastià– que provoquen una corrua de festes majors d'hivern. M'agrada destacar com la veneració d'una sèrie d'herois (sants) del remot cristianisme en una època determinada de l'any ens pot mostrar l'homogeneïtat cultural d'un territori, i també mostra com els cicles festius s'adaptaven als cicles laborals de l'economia agrària.