NOVEL·LA
lluís llort
Un delta d'aigües literàries
El delta és l'accident geogràfic format per la sedimentació que es forma en la desembocadura d'un riu en un mar o en un llac. És un espai creat per la barreja de dues aigües diferents que, de fet, no deixen de ser aigua. És un lloc on ens podem banyar. La gent ho fa, com ens diu el títol de la nouvelle que presenta la filòloga Noemí Bibolas (Arenys de Mar, 1966).
L'obra navega tota l'estona alternant dos temes mostrats en flaixos curts, com fullejar alhora dos àlbums de fotografies. Per una banda, en present, les impressions quotidianes de la protagonista sobre el barri on viu, el Gòtic de Barcelona. Són una mena de denúncies de la invasió turística i l'especulació immobiliària, de la desaparició dels establiments de tota la vida, substituïts per botigues de souvenirs, de la indefensió dels habitants fixos del barri en relació amb els problemes com l'encariment general, per poder “comprar berenars a preu del que són i no com si fossin extres o capricis d'un viatge”.
Hi ha un moment en què la protagonista, la Rut (una noia que et fa venir ganes de menjar pomes prenent el sol hivernal al balcó), explica un cas en què uns turistes aconsegueixen que s'aturin les obres que es fan en una platja perquè els molesten, i confessa: “Si en lloc de quatre turistes cridaners haguessin estat quatre-cents ecologistes o veïns de la zona, les màquines encara hi serien. M'espanta el seu poder”, el dels turistes.
La Rut, el Pau, la Martina i el Jan
L'altra tema de la narració, en passat, és la relació trencada entre la Rut amb en Pau, el pare de la Martina (també hi apareixerà el seu germà Jan), que fa poc que les ha deixat, que no ha tornat d'un dels seus constants viatges en què, precisament, fa de fotògraf. “Els viatges es repetien, els cicles es repetien, moltes circumstàncies es repetien. I la nostra vida era una repetició de la dels altres, de la dels pares, de la dels avis.”
Noemí Bibolas també ens ofereix records familiars, alguns d'íntims, d'altres, generacionals al poble on estiuejava de petita, quan marxaven els turistes: “corríem per veure què s'havien deixat: una pilota, un cotxe, un joc de cartes, qualsevol cosa... Tot tenia colors que aquí ni existien.”
I com alterna aquestes dues visions amb una mateixa veu? Canviant a cada paràgraf, tant si és de catorze ratlles com si és de tres. A cada punt i a part, Bibolas narra retalls de records o flaixos del present com a soferta veïna del Gòtic. I funciona magníficament, tot i el risc aparent de la proposta.
L'estil de Bibolas és de línia clara, senzill i pràctic, net i efectiu. És una bona retratista de paisatges humans. El delta que formen la denúncia/crònica ciutadana i les reflexions més intimistes, tot plegat amb gust de dietari i amb més vocació de ser espontània que buscant la crossa del referent intel·lectual, conviden a banyar-s'hi una bona estona.
