Le Croupier: “M'era més fàcil parlar de mi en català”

“El disc es titula Lesió per tensió repetitiva perquè el procés creatiu va coincidir amb un moment personal molt complicat i crec que aquesta tensió repetitiva és percep força a les cançons. El resultat ha estat un disc més personal, introspectiu i terapèutic en el qual parlo més en primera persona. I per parlar de mi mateix, m'era més fàcil fer-ho en català, la meva llengua materna.” Així explica el músic cellerenc Carles Cors per què, en el tercer disc que signa com Le Croupier, Lesió per tensió repetitiva (Música Global), ha invertit les proporcions lingüístiques: si en els dos treballs anteriors, Me han dicho que... i Presunto tocador, la majoria de les cançons eren en castellà, amb alguna incursió puntual en català, en aquest nou disc hi ha deu cançons en català i una en castellà: El himno del Circo Raluy, un regal que Cors ha volgut fer a aquest cèlebre circ, on va estrenar en directe Presunto tocador i també va gravar el videoclip del segon single d'aquell disc, El simio asume. “Ja som com de la família i la idea és que, més endavant, integrin l'himne al seu espectacle. També tinc previst fer-ne la versió en català”, explica Cors.

A Le Croupier no només li ha canviat la llengua. Ara és més una persona que no pas aquell personatge que narrava les històries més o menys divertides, més o menys sòrdides i truculentes, d'altres personatges excèntrics i suburbials. En aquesta nova etapa hi ha més claror, fins i tot en la portada i el disseny del disc, on predomina el color blanc, sobre el qual es destensa la cinta negra d'un casset vermell: en el llibre interior desplegable, la cinta va desfent el dibuix del personatge Le Croupier, el desdibuixa per donar lloc a la persona que és en Carles. “El disc té un punt de melancolia, però també mostra la voluntat de ressorgir, de tornar-se a aixecar, per exemple a la primera cançó, Cau i net”, remarca Cors. “Donem-ho tot aquesta nit, vull sentir-me sang a les venes, queixar-se avui queda prohibit per molt que emprenyin els de dalt”, canta en aquest primer tema.

Una de les poques cançons que s'aparten de la primera persona és justament el primer single, El joc del telèfon, la història de dos germans siamesos, que canta amb Anna Roig i que és també el tema triat per al videoclip que dirigirà Albert Blanch al febrer i per al qual es posarà en marxa aquesta setmana una campanya de micromecenatge a través de Verkami. Les persones que col·laborin en el projecte podran assistir al rodatge o, fins i tot, participar-hi com a extres.

En el disc, gravat als 44.1 d'Aiguaviva, també hi ha col·laboradors habituals com ara Josep Thió (guitarra acústica) i Marc Parrot, que s'ha tornat a encarregar de les mescles i la masterització i ha posat el seu “segell” en un so volgudament “romàntic, rústic i amb efectes analògics”. El moment “més especial”, però, és el duet que fa amb el seu pare, Ricard Cors, a Retrat interior, que adapta un poema de Rilke traduït per Mariàngela Vilallonga. Una altra cançó, Matinada lletosa amb filferros, parteix del poema homònim de Joan Vinyoli: “Ell és un dels culpables que hagi decidit fer el canvi al català”, explica.

També és significatiu que tots els músics de la banda de Le Croupier apareguin ara a cara descoberta, sense pseudònims: Toni Huertas, teclats; David Benítez, baix; Faló Garcia, guitarra; Xevi Puig, bateria; Josep Picot, trompeta; Raül Sánchez, trombó i fiscorn, i Oihane Inchaustegui, violí.