L'art que Espriu gaudia

Tot va començar amb un llarg, llarguíssim, passeig per la platja, pel cementiri i pels carrers d'Arenys de Mar. Llarg i serè passeig pels escenaris vitals i creatius d'aquell poeta que l'ha acompanyat sempre, des del dia que va tenir l'atreviment de trucar a casa seva (mà atemorida, veu esglaiada) implorant una complicitat per a les seves pintures que acabaria aconseguint. I no ho tenia fàcil: el poeta només veia que arbitrarietats en l'art contemporani.

Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) es va untar de l'esperit de Salvador Espriu des de jovenet, però no va ser fins fa ben poc que va afrontar la seva obra literària i el seu pensament amb els ulls incisius de pintor, no pas per il·lustrar-lo sinó per poar-ne imatges ocultes que li donessin un altre sentit. Així va gestar un bell llibre de bibliòfil dedicat al mite de Sinera que l'any passat va editar Enciclopèdia Catalana. I ara, a punt d'esclatar la festa de l'Any Espriu, Viladecans presenta a la Sala Ciutat de Barcelona els originals del projecte en un muntatge expositiu amarat d'aura espriuana i de color blau, un blau expressiu i a la vegada melancòlic que uneix les inquietuds de l'artista i del poeta. La mostra s'inaugurarà dijous (19 h) i es podrà visitar fins al 28 de febrer. Després iniciarà un recorregut per altres localitats del país, evidentment Arenys, Santa Coloma de Farners, Lleida i Reus. A més, s'ha editat un catàleg amb un text central de Jaume Cabré.

A l'exposició hi ha pintures i també alguns objectes artístics i matèries primeres, pures del tot (un grapat de sorra de la platja, un altre de cendra), que Viladecans va recollir durant el seu llarg i reposat passeig a la conquesta de l'atmosfera d'Espriu, amb un quadern de viatge sota el braç per anotar-hi autoordres i esbossar-hi traços, embrions del que després faria al seu estudi de Canet. Atrapat en el blau intens i desassossegat que impregna les parets de la Sala Ciutat, el visitant podrà llegir les cartes que Espriu va enviar a Viladecans, quan ja li havia manifestat que apostava per ell, en les quals l'animava a seguir barallant-se amb les teles i els pinzells, a no defallir, a creure que l'esforç tindria recompensa...

Espriu, tan recelós dels impulsos de l'art contemporani –el que més li costava d'entendre era Miró, però va canviar d'opinió quan el va conèixer–, va acabar admirant l'art de Viladecans, i el va seguir en les exposicions, i inclús el va lloar en textos de presentacions, com el que li va escriure per a una mostra al Museu Espanyol d'Art Contemporani. Li acabaria regalant el manuscrit, l'únic original en castellà que hi ha d'Espriu. Li va regalar ell alguna pintura? “Espriu no acceptava regals de ningú.”

Espriu reconeixia el seu pensament en l'art de Viladecans, els seus neguits sobre el pas del temps i l'existència humana. L'artista se sent molt orgullós d'aquesta influència: “És el que fa falta a l'art d'avui: pensament; s'ha caigut en una gestualitat i un esteticisme que fan que la pintura hagi perdut la seva capacitat d'emocionar”, exclama. Li pregunto si ha hagut de renunciar a alguna cosa seva per poder penetrar millor en el món d'Espriu. “Si ho hagués fet hauria traït el seu esperit”, m'etziba. És més espriuà i tot del que es pensava.