cultura
Xevi Sala
ESCRIPTOR
“Molts fills eduquen els pares”
Com a autor, la novel·la negra és la més entretinguda, però també és un repte: has de deixar bocabadat el lector, però al final li has d'ensenyar el truc
La novel·la és també
un homenatge a
Sebas Parra i a l'escola d'adults de Salt, que han fet una feina impressionant per l'alfabetització
un homenatge a
Sebas Parra i a l'escola d'adults de Salt, que han fet una feina impressionant per l'alfabetització
Salt té tot el dret de pensar que ha donat massa. Això es pot compensar amb una reafirmació identitària, sense voler passar mai per sobre de ningú
Xevi Sala diu sobre el seu tercer llibre i la seva segona novel·la que En la pell d'un mort (Columna) és una història “de crims i policies”, però també és un drama carcerari, una reflexió sobre les sempre complexes relacions entre pares i fills, i també un retrat d'una societat en procés de desintegració, enfocat en un moment molt concret de la història recent de Salt –i de la seva veïna Girona–, la localitat amb més percentatge d'immigració de tot Catalunya, un escenari ideal per als “generadors d'odi” que habiten aquesta novel·la negra narrada a tres veus, que Josep Maria Fonalleras presentarà el 14 de febrer a la Llibreria 22 de Girona. Prèviament, el 8 de febrer, Xevi Sala participarà en la taula rodona Catalunya, terra de crims, programada dins BCNegra 2013, per mostrar la bona salut de la novel·la negra catalana, que com a En la pell d'un mort aposta cada vegada més per escenaris propers. Xevi Sala (la Bisbal d'Empordà, 1965) també aporta a les seves històries la visió del periodista –és director adjunt d'El Punt Avui–, objectiva, però també compromesa i crítica amb la realitat que l'envolta.
En la pell d'un mort és una novel·la negra de manual?
Jo crec que sí. Quan vaig escriure la meva novel·la anterior, Les causes perdudes (2011, finalista del premi Bertrana), no sabia que m'acabaria sortint una novel·la negra. A En la pell d'un mort sí que ho pretenia, però la confirmació ha estat que Paco Camarasa m'ha convidat a participar en la trobada de novel·la negra de Barcelona.
Què li ofereix el gènere negre?
Per mi la literatura és, primer de tot, entreteniment, sense que això sigui incompatible amb la qualitat literària, perquè la publicació d'un llibre també ha de demostrar que saps escriure. Com a autor, crec que la novel·la negra és la més entretinguda de totes, però també és tot un repte: has d'aconseguir deixar bocabadat el lector, però al final també li has d'ensenyar el truc, l'has de deixar satisfet.
En la pell d'un mort parla també de racisme, de misèria, de prostitució i de drogues, i deixa anar crítiques contra els polítics, la policia i els periodistes. Hi ha una bona dosi de crítica social i rep una mica tothom.
La denúncia social està molt relacionada amb la novel·la negra. En aquest cas, jo he triat paisatges molt propers: l'escola d'adults i les antigues fàbriques tèxtils de Salt i un macroprostíbul a la Jonquera que fa pensar en un altre local que ha estat notícia fa poc. El periodisme i la literatura són coses diferents, però complementàries, i en tots dos àmbits no crec que t'hagis de limitar a reflectir la realitat, sense intentar modificar-la. A l'hora d'escriure, tant si és periodisme com ficció, t'has de proposar sacsejar el lector.
Quin és, en realitat, el tema central de la novel·la?
Si la novel·la anterior tractava de causes perdudes, en aquest cas serien més aviat els deutes contrets. Parlo del deute que té el protagonista amb el seu fill, després d'haver estat vuit anys a la presó; dels deutes que tenen els immigrants amb les màfies, dels que lliguen les prostitutes amb els proxenetes que les exploten... Però al final, com es diu en la novel·la, els pitjors deutes són els que hem contret amb nosaltres mateixos.
Un altre tema important és el que suggereix el títol.
Sí, el protagonista viu literalment en la pell d'un mort. Algú s'ha fet passar per ell i ha aparegut mort. Després és ell qui aprofita les coses del mort: la seva roba, la seva feina... Però ara també hi ha el perill que els assassins vagin contra ell.
Un mal pare i Una mala mare són els títols de dos dels capítols. Un altre eix del llibre?
Sí, la paternitat és un tema recurrent i volia que la novel·la inclogués una reflexió sobre la relació entre pares i fills, i especialment sobre la sensació que tenim molts pares que el temps se'ns escapa de les mans i que no gaudim prou dels nostres fills. I això ho plantejo a través d'un personatge primari i brutal, amb qui sembla difícil identificar-se, però que també viu una transformació, per una qüestió de supervivència. És un pare que, com tots els pares, té com a prioritat educar el seu fill, però al final s'acaba adonant que ell ha d'aprendre del seu fill. El món és ple de fills que eduquen els seus pares.
Quin percentatge de realitat hi ha en aquesta novel·la?
És plena de personatges reals, però és una ficció. Està ambientada a Salt, Girona i l'Alt Empordà, i el context és la protesta social que va tenir lloc a Salt l'hivern del 2011, durant la qual va morir un jove quan fugia de la policia. Gairebé ens hem oblidat que va passar tot allò i no ha passat tant de temps. Ara aquell malestar s'ha estès al conjunt de la societat i tots som a un pas del contenidor cremat.
Si a Les causes perdudes va triar com a escenari principal la Font de la Pólvora, a la perifèria més dura de Girona, ara és Salt l'escenari principal. Per què el va triar?
Volia reivindicar la identitat de Salt, una població que ha estat molt generosa amb els nouvinguts. En el llibre es recorda que Salt ha rebut, al llarg de la seva història, tres onades d'immigració: la primera, de veïns de Banyoles i Olot que hi van arribar a finals del segle XIX per treballar a les primeres fàbriques tèxtils; la segona, l'andalusa de mitjan segle XX, i la més recent, la dels gambians, magribins, etc. Tres moviments migratoris d'aquest volum són massa per a una població com Salt, que té 30.000 habitants de 83 nacionalitats. Jo crec que Salt té tot el dret de pensar que ha donat massa. Això es pot compensar amb una reafirmació identitària, sense voler passar mai per sobre de ningú. De fet, els saltencs, que han estat els principals activistes culturals per promoure l'acolliment i la integració dels immigrants, són també els que estan més a favor d'aquesta reafirmació identitària. Malgrat els contenidors cremats, Salt ha demostrat què es pot assolir sumant.
En el llibre, hi ha un parell de personatges declaradament xenòfobs que acaben tenint intenses relacions personals amb
immigrants.
immigrants.
És que la realitat s'acaba imposant sempre als prejudicis. A la vida quotidiana es demostra contínuament que no hi ha res millor per fomentar la por que el desconeixement de les persones. En la novel·la apareix un partit d'extrema dreta inventat que fomenta l'odi entre els saltencs per captar vots, aprofitant les debilitats dels partits democràtics. I, tal com va passar a Salt en les últimes eleccions municipals, aquí també es pretén fer desaparèixer l'extrema dreta només ignorant-la i no convidant-la als debats electorals. El resultat? Tres regidors d'extrema dreta a l'Ajuntament de Salt, que és cert que finalment van ser víctimes de les seves pròpies contradiccions.
Com a periodista, va poder seguir molt de prop aquella campanya electoral. De seguida li va semblar un bon escenari novel·lesc?
Sí. De fet, aquesta novel·la s'ha pensat i s'ha escrit a Salt, perquè no només vaig seguir la campanya, sinó que tot sovint anava a la biblioteca de Salt a escriure. I, com un dels personatges, hi tenia la impressió que estava envoltat de persones de totes les races unides per una cosa tan civilitzada com és la lectura.
La llengua dels personatges, quina parlen, com la parlen, és un tema que remarca sovint. Per què?
Sóc partidari que els personatges parlin poc, però que ho facin apropiadament, i és important que el lector sàpiga en quina llegua s'expressa cada personatge, però tampoc no pots omplir la pàgina de cursives.
Entre els personatges reals de la novel·la, n'hi ha un, Agustí Solano, que recorda molt Sebas Parra, director durant trenta anys de l'escola d'adults de Salt.
A Les causes perdudes apareixia l'advocat i activista Sebastià Salellas, amb el seu nom. En aquest cas, he volgut fer un homenatge declarat a Sebas Parra a través d'un personatge que no és ell al cent per cent. També és un homenatge indirecte a l'escola d'adults de Salt, que ha fet una feina impressionant per l'alfabetització: el favor més gran que pots fer a una persona. I, com es diu en la novel·la, Salt tindrà abans una comissaria que no pas una seu definitiva per a l'escola d'adults.
També hi apareix una alcaldessa de Salt, fàcilment identificable.
Si parles de Salt, has de ser fidel al seu paisatge i també al context històric. A més, crec que també s'ha de reconèixer l'esforç que han fet els polítics democràtics, del color que siguin, en una localitat com Salt, on l'indicador més exacte és el 70% d'immigració a les escoles.
Hi ha també unes quantes referències a Kropotkin. Aquesta és una novel·la revolucionària?
Kropotkin és un gran personatge i cito una frase seva en què diu que, amb tot el que està passant, no pots ser neutral. Si això sembla revolucionari, demostra en quin esglaó tan baix es troba la nostra societat.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.