De la ‘porno revolució' al cubalibre

El Festival d'Art Independent Pepe Sales sempre ha apostat per l'heterogeneïtat artística. És així com, al llarg de les sis edicions, sempre ha reservat una sessió especial per a la creació audiovisual, a través de la qual els artistes de la imatge poden aportar el seu talent en obres de petit format inèdites, inspirades en la figura destacada. Aquest any, per primera vegada, la protagonista és un personatge viu: Carilda Oliver Labra, una poeta cubana lluitadora per la llibertat social i sexual de la dona, i que als seus noranta anys encara manté intactes, no només l'encant i el carisma, sinó també les facultats mentals i intel·lectuals.

Així almenys ho vam poder percebre a través d'un dels documentals que es van projectar en la sessió que va tenir lloc dimarts a la nit al Cinema Truffaut de Girona, ple a vessar un cop més. La vetllada audiovisual va ser precedida per una interpretació de poemes de l'autora, recitats amb passió per Verónica Morales i musicats per Àlex Permanyer. La sessió de curts, que tradicionalment es tanca amb el treball de l'inefable Albert Serra, va arrencar amb un altre plat fort, servit a quatre mans per Isaki Lacuesta i Alba Sotorra. Canto a Fidel té com a protagonista un inspirat Toti Pau, que reclama a viva veu que s'iniciï una porno revolució quan Fidel Castro passi a millor vida. Una titola disfressada amb l'estil militaritzat del governant cubà i un exuberant cos femení no menys juganer coprotagonitzen aquest treball guerriller.

Tot seguit, es va poder veure l'obra de Xavier Pérez, titulada A gift for Carilda, un collage d'imatges inspirat en el marcat erotisme dels textos de la poeta. També, l'aportació de Paco Cavero (Te borraré), un bell poema il·lustrat amb l'habitual saber fer d'aquest brillant il·lustrador. Joanot Cortés (Como un ciclón repentino), des del seu vessant documental, va aportar un interessant testimoni gràfic amb fragments d'entrevista d'amics i coneguts de Carilda, així com de la mateixa homenatjada. “La poesia és un acte espiritual”, és una de les perles que l'autor documenta de les declaracions de Carilda Ferrer. Per la seva banda, David U. Ruiz i Berenguer Costa es van estrenar amb força en aquest festival, decidits a disputar l'honor de ser considerats el nous enfants terribles amb l'aportació més pop i freak. Se me ha perdido un hombre va esdevenir una completa marcianada amb tocs de spaghetti western, que transcendirà pel fet de ser el curt amb els títols de crèdit més llargs de la història. Una perfomance amb piano d'Uma Ysamat i la conversa entre Lluís Llamas i la novia de Cuba, editada per Ester Bertran, van precedir la projecció del darrer curtmetratge, que, com ja s'ha esmentat, sempre té l'honor reservat al director d'El cant dels ocells.

Amb Cuba Libre –el títol deu ser l'única cosa que l'emparenta amb l'autora, i en realitat segurament deu fer referència a la popular beguda...–, Albert Serra capta l'atenció dels espectadors a través de l'actuació d'un estrany però magnètic cantant que evoca els cabarets que tan freqüentava el seu estimat Fassbinder. Tot, filmat amb una estètica poc albertiana i que recorda més les atmosferes de David Lynch, Jim Jarmusch o Aki Kaurismaki, i amb els cameos d'actors carismàtics de la seva filmografia.

Sigui la porno revolució o el cubalibre, l'esperit poeticoartístic de Carilda Ferrer va resultar ben homenatjat.