La ratlla torta del riure Humor i tendresa

Fa l'efecte que les grans troballes literàries del nostre temps s'han de confiar als calaixos on es guarden les cartes. En aquests arxivadors en gran part inexplorats hi ha enterrats sovint tresors humils: fragments de vides disgregades, perquè la primera condició que exigeix la carta és la distància; fragments també d'una intimitat que no sol transparentar-se en els papers públics i que, disseminats aquí i allà, amb freqüència corregeixen o fins contradiuen determinades imatges monolítiques que ha convingut construir al voltant de fets i persones, al voltant d'una coherència més sostenible del mite. Són aquests, doncs, uns papers delicats, que convé tractar amb molta cura, no només perquè no havien estat destinats a la publicació i que poden incórrer, per tant, en vaguetats i indiscrecions, sinó també per la seva mateixa temporalitat, la fugacitat del que contenen; és a dir, cada carta podria expressar no més que el pensament d'aquell dia i d'aquell any, no pas el raonament de tota una vida.

Si ens atenim a aquesta precaució, les cartes de Pere Calders (1912-1994) a Rafael Tasis (1906-1966) reunides a Fe de vida (Acontravent) són en efecte el testimoni d'una època molt determinada, la de l'exili motivat per la guerra, en concret de l'ambient que regnava entre la comunitat de la diàspora mexicana, i molt específicament, de l'estat d'ànim i les preocupacions d'un Calders anterior a la seva consagració literària. Perquè aquí hi ha, fonamentalment, la lletra i l'esperit de Calders, transmesos en 48 cartes datades entre 1936 i 1966; de Tasis, n'han quedat quatre respostes testimonials, incorporades al final del volum junt amb un parell d'articles dedicats a l'obra de l'amic. És una descompensació comprensible, i que demostra que en la conversa entre dos, sempre que miraculosament se'n salva una veu, s'ha d'estar agraït a la cura de l'absent. Calders va tardar més de vint anys a tornar a Catalunya, i quan va fer-ho, el 1962, entre les pertinences indispensables per a una travessia transatlàntica no devia comptar-hi ni aquesta ni altres correspondències mantingudes durant el llarg exili. Tasis, en canvi, va refugiar-se a París fins al 1948, un desterrament més breu i sempre en terra ferma que va permetre-li, com notifica a un astorat Calders, confeccionar un voluminós arxiu epistolar d'expatriats d'ultramar.

Montserrat Bacardí i Francesc Foguet, curadors de la present edició i que van recuperar també per a Acontravent el Diari íntim de Tasis, no poden precisar en quin moment es van conèixer els dos corresponsals, però pressuposen que devia ser poc abans de la guerra. La primera carta conservada corrobora la timidesa i el respecte del primer acostament. Està datada el 22 de maig de 1936, i Calders, que té llavors 24 anys, s'atreveix a “importunar” Tasis, que ja és a la trentena i s'ha erigit en un dels crítics literaris més autoritzats del moment, per demanar-li l'opinió del llibre de contes que acaba de publicar, El primer arlequí. Després d'això, res més: un silenci de més de divuit anys, durant els quals hi ha hagut el daltabaix que els ha dispersat a tots. La carta següent és de 1954, i el to ja és un altre, no només pel temps transcorregut, que els presenta ara com dos homes de més de quaranta i de quasi cinquanta anys, sinó perquè reflecteix també un destí comú, la complicitat de la derrota i el desig de sobreposar-s'hi amb obstinació, sovint també amb humor; de la banda de Calders, un humor incisiu i profundament alliberador, enfront d'“aquest plorar per dins tan propi de la nostra època”.

En aquest primer document de la represa del contacte, apareixen ja els principals temes que abordarà al llarg de la correspondència. Primer de tot, el desig del retorn, aquella barreja d'enyorar-se i doldre's i dubtar permanents, i el temor que comporta per a un home separat, tornat a casar i amb tres fills al seu càrrec; en segon lloc, la desmitificació de la colònia de refugiats, que Calders presenta, no pas com un grup compacte i solidari, sinó constituïda de “petites vanitats” sovint enfrontades entre elles, que deixen sense efecte iniciatives lloables de cohesió com les que haurien de representar publicacions que avui tenim per llegendàries, com ara el Pont Blau o La Nova Revista; en tercer lloc, les discrepàncies sobre el model lingüístic i cultural que aquestes plataformes haurien de representar, que Calders voldria alliberades, en les actuals circumstàncies, de sobrecàrregues ideològiques, i partidàries d'un català pulcre que no es perdés en concessions dialectals “en nom d'una política a remotíssim termini”; en quart lloc, les disputes més o menys manifestes entre els responsables de la represa cultural tant de dins com de fora, començant per les picabaralles entre Joan Triadú i el mateix Tasis, i continuant, en les cartes següents, per la prevenció que Calders manifesta respecte de Joan Sales i el seu afany messiànic, la seva actitud de “guerriller intel·lectual”, i per l'enfrontament d'Agustí Bartra i Anna Murià, el “matrimoni poètic”, la “parella olímpica”, amb quasi tothom; finalment, les dificultats del mateix Calders per donar sortida als seus inèdits, acumulats als calaixos del seu domicili mexicà per falta de suports editorials mentre es dedica resignadament als dibuixos.

És significatiu que provingui del nostre escriptor més fantasiós, el que tenia a la cara la ratlla del riure més marcada, aquesta cura de realisme tan necessària contra les visions romàntiques de l'exili. L'ambient general, diu, “és ofegador i els europeus acabem tots per aplatanar-nos, expressió mexicana per a indicar l'estupidesa progressiva”. El 1955, en una carta en què abunden les notícies de defuncions i de “cardíacs amb un trist posat d'esperar el torn”, es lamenta a Tasis de “la desintegració general del nostre esperit col·lectiu”, que “es va desfent com un bolado”, i adverteix que el sentit autèntic de la realitat no es pot dipositar en els de fora, que irònicament presenta com una gent convençuda que, quan se'n van anar, a Catalunya només va quedar-hi el paisatge, sinó en els que són a dins, “la carn viva i sofrent del nostre poble”. És una visió més valenta que resignada, en tant que el fet de defensar-la, convençut a la fi que “enyorem alguna cosa que ja no existeix”, va valer-li la reprovació d'un col·lectiu neurotitzat que havia acabat considerant col·laboracionisme qualsevol contacte amb el món peninsular. Però ell ho tenia clar: “Per mi, el fet de morir a l'exili no suposa una patent de patriotisme, com no ho és de traïció el fet d'haver-se quedat a casa.”

Joan Sales, que havia intentat captar-lo sense èxit per als seus Quaderns de l'Exili, es converteix en el blanc principal de les crítiques de Calders contra els que advoquen per un model de llengua “vitalista”, que reflecteixi “el català que ara es parla” i atregui “el gros públic”, argument que trobaria excusable “si no s'esmentés en absolut el patriotisme”. Sobre aquesta qüestió, també ridiculitzarà el respecte que els correctors, diu, professen per Josep Pla, a qui toleren tota classe de barbarismes, i adverteix que per aquest camí tots “acabarem tontos i locus sense ganància per a ningú”. Calders estava en realitat bastant sol, en aquesta lluita. Un informe de l'editorial Aymà va desestimar la publicació de la seva Ronda naval sota la boira adduint que era “una novel·la que no agradarà a les dones”, raonament que Calders va rebre amb estupor. “Ja que alguna vegada hem parlat del seny català, no podríem fer la prova de crear-lo?”, arriba a proposar.

Un dels clixés contra els quals haurà de bregar, establert des del 1936 en el pròleg de Josep Janés als contes d'El primer arlequí, és el que atribuïa una correlació entre la seva condició de dibuixant i el seu estil literari, una comparació que, amb raó, assegura a Tasis que “no ajuda a aclarir res”. Més molest es mostra amb el tòpic de la caricatura “sense intenció ni pietat” que transmet la seva obra; al contrari, defensa que els seus escrits “no són tan innocents ni tan orfes de malícia”, i a vegades, ni tan sols hi ha fantasia: l'element meravellós que contenen no és més que observació atenta i veraç. La realitat sovint ja és, com en aquestes cartes, prou escairada i endimoniadament fabulosa.