Obres sense etiqueta

Moltes coses comencen amb un anunci a la premsa. Bernie Taupin, el lletrista de la majoria de les cançons d'Elton John va entrar en contacte amb l'estrella pop gràcies als classificats. La galerista Esther Montoriol (Barcelona, 1962) quan va acabar la carrera d'història de l'art també va recórrer a un diari per veure si podia ficar el nas en el món de l'art. Es va topar amb la demanda de Jean-Pierre Guillemot, el creador de la fórmula del supermercat d'art. A la mateixa crida hi van respondre Àngels Garcia i Natàlia Foguet. Totes tres van formar part de l'equip de Guillemot fins a la seva mort. Després, aquest triumvirat artístic va emprendre l'aventura de la galeria Safia fins que va decidir emprendre el seu projecte personal i el 2001 va obrir la galeria que porta el seu nom.

La seva línia galerística és d'aquelles que es defineixen des de la indefinició. “El meu guió és fer coses que m'agraden. Aquesta és la meva línia”, explica Montoriol. Entre els noms que li “agraden” hi trobem els de De Val, Cesc Riera, Rosanna Casano, Eduard Resbier, Pere de Ribot, Pablo Martínez i molts d'altres que formen un mapa d'aire contemporani expressat amb suports diferents: escultura, pintura, fotografia o instal·lació. Conscient del creixent abandó de les galeries per part del públic, Montoriol vol recuperar-lo convertint l'espai en un punt de trobada d'activitats culturals, com presentacions de llibres, conferències, trobades amb artistes...

Sap que el món de l'art és ànima, i per alimentar l'esperit, res millor que envoltar-se de cultura. Per això, també en la seva galeria hi ha una preocupació especial per l'educació artística. Periòdicament visiten la sala escoles amb joves que es familiaritzen amb la creació i el procés creatiu. En aquest sentit, la galerista no creu que les galeries, com a espais, estiguin en decadència, sinó que cal treure'ls molt més rendiment que no pas s'ha fet fins ara.

També aposta per fer més presents les galeries a la xarxa en una combinació del tracte personal i el virtual. Aquesta actitud positiva es basa, a diferència del que opinen altres galeristes, en el convenciment i constatació que després d'uns anys en què l'afluència de públic havia minvat, ara constata el retorn del públic a les galeries, si més no, a la seva.