Espoliadors del patrimoni
“Els Mossos desarticulen una xarxa que venia peces arqueològiques per internet. Els detinguts havien trobat fins a 15.000 objectes, sobretot monedes, amb detectors de metalls.” Aquest text es correspon a una informació publicada en premsa al maig de 2009. Els Mossos d'Esquadra van detenir vuit persones, que utilitzaven detectors de metalls per recuperar objectes de jaciments històrics, bàsicament, als municipis lleidatans de Cervera i Belianes. Les peces les venien a través d'internet a diferents països, com els Estats Units, Alemanya o Nova Zelanda. Un dels detinguts havia obtingut entre 60.000 i 70.000 euros amb el contraban. Un cas únic? Potser únic des del punt de vista d'una gran operació portada pels Mossos en aquest àmbit del patrimoni. Però no pas únic... Això de l'espoli fa molt que es practica. N'hi ha que diu que és el segon ofici més antic del món... Fa uns mesos, arran d'una trobada amb periodistes, per presentar la descoberta d'una peça arqueològica, als especialistes se'ls va “escapar” una frase: “Farem més troballes, si no és que algú hi entra abans...” Com? Automàticament surten els termes associats: espoli, pirateria, mercat negre... Delinqüència. I no cal anar a les piràmides d'Egipte per parlar d'espoli.
La dimensió dels robatoris i mercadeig, aplicat a l'art en totes les seves formes, al patrimoni, al capdavall, té uns conseqüències immaterials greus. D'una banda, allò que se sostreu no es pot reemplaçar. Més enllà del valor econòmic que se'ls pugui atribuir, totes les peces són úniques. D'altra banda, si es recuperen, i si es tracta de robatoris en jaciments arqueològics haurà desaparegut el context que permetria explicar un bocí de la nostra història. La pèrdua immaterial és incalculable. Amb paraules del criminòleg Marc Balcells: “S'imaginen les parets dels museus buides? Segons la Interpol aquests delictes ocupen el tercer lloc en el rànquing dels delictes que mouen més diners”. Parlem d'un “negoci” que només va per darrere de les drogues o el tràfic d'armes. Les xifres són bilionàries. El dany econòmic, que repercuteixen en tots. Per no parlar del finançament d'altres delictes que es fa a través dels guanys del mercat negre de l'art.
Els jaciments
A Itàlia, dels espoliadors de jaciments en diuen tombaroli, de tomba. A Sud-amèrica són huaqueros (Perú) o guaqueros (Colòmbia), perquè van a les huacas, les fosses antigues. A Múrcia en diuen toperos, de talp, en castellà topo. I també se'ls anomena piteros, perquè molts fan servir –segons en quin tipus de jaciment–, el detector de metalls. A casa nostra se'ls anomena clandestins, furtius, pirates... Au rapinyaire. El furtiu és la persona que fa excavacions o prospeccions arqueològiques sense tenir el permís per fer-ho. Hi entra tot. La primera llei, a l'Estat, que defineix què és una excavació arqueològica i exigeix autorització, data de 1911.
“Els furtius que entren en un jaciment arqueològic són conscients del que estan fent? Depèn de la cultura, els furtius saben que no està bé el que fan.” Parla Joan Carles Alay, arqueòleg, criminòleg... Un expert en la investigació i en la protecció del patrimoni. De fet, està treballant en una tesi doctoral que serà una gran aportació: el perfil dels espoliadors. Als vuitanta, explica, que els furtius, els saquejadors del patrimoni eren habituals... “A vegades dic que he estat més policia que arqueòleg. El tema dels furtius m'ha interessat particularment. Els arqueòlegs deien que era impossible de controlar, per la falta de legislació adequada i per la impossibilitat de vigilar... Socialment, es desconeixia, a més a més”. De jaciments n'hi ha per tot arreu del territori. Amb més a menys mesures d'autoprotecció. “Jo sabia que hi havia furtius a Burriac, a Cabrera de Mar, i m'hi vaig dedicar, a veure si els enganxava. I els vaig enganxar in fraganti.” Quan la Guàrdia Civil els va preguntar què feien, en un sot, a cops de pic i pala, van respondre que feien esport. El camí cap a la protecció és un món ple de dificultats, sense mòbils, sense una policia preparada per fer front a aquests casos. Però tot plegat els van caure 200.000 i 300.000 pessetes de multa a cadascun dels dos furtius. Gens malament, per a l'any 1986. “Aquell cas va ser l'inici d'un canvi: realment els pots enxampar, en el moment que cometen el delicte. Començava a haver més sensibilització. Se li havien transferit les competències a la Generalitat i havia ganes de fer coses i diferenciar-se...” Tenim una llei que protegeix el patrimoni, però tot i així... La llei catalana, específica, data de 1993. “En el fons, la llei catalana, és una traducció de l'estatal”, rebla Alay. “La llei és ajustada, i oberta a interpretació. Jo li dic la llei del pot: si passa tal, la generalitat pot, si passa qual, pot... Enlloc de pot hauria de ser ha de. Després del cas dels furtius de Burriac, una de les novetats que es va produir va ser la de crear la brigada de patrimoni, el 1986. Actualment, patrimoni està sota un mateix paraigua amb robatoris. L'nici de la col·laboració d'Alay amb Mossos va ser intensa. “Ells en tenien moltes ganes, i jo tenia un munt d'informes, noms, matrícules de cotxe, de tot... Magnífic! Es desplaçaven, es movien.” Actualment, comenta Alay, un dels problemes greus és que no es denuncia. “Si vas a Mossos et diran que en l'últim any han tingut un cas. Però si vas a l'Associació d'Arqueòlegs de Catalunya et diran que és un drama, que està infestat. Com que no es denuncia!”.
Llum Prados és sotsinspectora i cap de la Unitat Central de Robatoris amb Força i Patrimoni Històric. “El patrimoni Històric forma part de la nostra identitat. Cada peça que s'espolia o roba ens fa perdre la nostra identitat”. Els delictes contra el patrimoni són transnacionals
Són tan importants, aquests delictes?
No és or tot el que llu... Amb aquest títol, diumenge passat, al Museu Nacional d'Art de Catalunya, es va organitzar una taula rodona sobre els delictes contra el patrimoni. Es van donar cita Joan Carles Alay, arqueòleg, Marc Balcells, criminòleg, i Llum Prados, sotsinspector, cap de la Unitat Central de Robatoris amb Força i Patrimoni Històric. “Què és la criminologia?”, plantejava Balcells. “És l'estudi del delicte, amb dades empíriques, objectives... I, des d'un punt de vista excessivament ambiciós, el que vol és eradicar el delicte.” Però, es té consciència de la importància dels delictes contra béns culturals? “Fa un temps sopava a Nova York amb un grec. Em va plantejar: ‘Quina rellevància té l'arqueologia?'. Des del seu punt de vista el més lògic seria dedicar els esforços a lluitar contra el terrorisme i el crim organitzat. Això seria, però, com dir que el millor seria que tots els metges fossin oncòlegs o cardiòlegs... Certament, per a molts persones és difícil veure on està la urgència de resoldre aquests casos. Voldríem viure en un món en el que no coneguéssim el nostre passat?”