Més a prop del Sónar que del Womad

Ple gairebé total diumenge a la sala gran de l'Auditori de Girona per rebre la veu d'or d'Àfrica, Salif Keita, en un ambient de gran celebració que va anar creixent segons anava avançant el concert. Un primer fet a destacar va ser la important presència d'africans subsaharians entre el públic: una àmplia minoria que va viure intensament l'actuació del mestre Keita, entre crits de “visca l'Àfrica!” i balls que expressaven alhora la seva alegria i la seva enyorança de la terra llunyana. No fa tants anys –recordo, per exemple, el concert de l'algerià Khaled al mateix escenari, el 2009, amb escassa presència magrebina– no era gens habitual aquesta convivència de cultures entre el públic de l'Auditori i altres locals de concerts, així que podríem dir que diumenge vam assistir a un principi de normalització.

Salif Keita va sortir a escena acompanyat d'una banda relativament reduïda respecte al que és habitual en els seus directes. El cantant, hieràtic al mig de l'escenari, tenia a un costat la tradició, que representaven dos percussionistes i un intèrpret de kora o arpa africana. I a l'altre costat de Keita hi havia la modernitat de la guitarra elèctrica i, sobretot, l'encarregat de l'artilleria electrònica, que va anar guanyant protagonisme, fins a arribar al clímax en un final de concert més proper a un festival de noves tendències com el Sónar que al Womad, més ètnic.

En la part vocal i també donant molt de joc amb els seus balls, hi havia una sola corista, que gràcies a la tecnologia sonava de vegades com un petit cor. Tot plegat fa pensar que el concepte d'aquesta gira no només s'adapta a les sonoritats electròniques de l'últim disc de Keita, Talé –últim també en el sentit de final, perquè no en vol gravar cap més: total perquè l'hi pirategin...–, sinó que també respon a una voluntat d'estalvi, sobretot en l'apartat de personal.

El concert va començar amb una certa fredor, però en el moment en què Salif Keita va jugar amb el públic i li va demanar que celebrés amb ell el seu aniversari –oficialment, és el 12 d'agost, però els genis fan anys quan volen–, bona part dels presents ja no van tornar a seure. Al final, animat per Keita i els seus músics –el de la kora, tocant-la a l'esquena i amb la boca, com tot un Jimi Hendrix–, el públic va assaltar l'escenari per convertir-lo en una pista de ball, entre ritmes hipnòtics que desperten els instints bàsics.