Traçar la línia entre l'amistat i l'amor

La casualitat ha fet que Pere Riera tingui dues peces a la cartellera barcelonina poques setmanes abans que estreni l'ambiciós Barcelona a la Sala Gran del TNC. El don de las sirenas és un treball amb algun punt de comicitat que qüestiona quina és la frontera entre l'amor i l'amistat. Aquest text el representen actors catalans i argentins fruit de l'aventura entre la sala Trono i Banfield Teatro Ensamble. El muntatge, que s'estarà a la Sala Beckett només fins al 3 de març, té prevista temporada a Buenos Aires d'aquí uns mesos. El director argentí Nelson Valente ha donat més comicitat a aquesta comèdia de situació, “que jo no li hauria donat”, admet Riera. L'autor i director celebra aquesta nova mirada que enriqueix el seu punt de vista.

Per què El don de las sirenas? Perquè l'obra com s'es capaç de persuadir l'objecte que es desitja. Els personatges es presenten diferents del que són realment per despertar compassió o curiositat i hipnotitzar aquell que es vol atraure. L'obra parla d'una parella argentina (interpretats per Mariela Roa i Diego Brizuela) que arriba a Barcelona. Un contracte laboral implica fer aquest viatge. A Barcelona, faran amistat amb un company de feina (Joan Negrié) i toparan amb la veïna del barceloní (Roser Batalla), una “outsider que té un problema i el tractem en clau còmica”, diu Riera. A l'escena la parella argentina posarà a prova el seu amor alhora que mesurarà quant pesa l'amistat amb el company de feina.

L'autor admet que Red pontiac té elements còmics per sota però es respira molta acidesa: d'una conversa informal entre dues mares en un parc s'acaba amb unes confessions políticament incorrectes. Són dues mares que estan a pols oposats. L'una reivindica el paper de dona per sobre de la maternitat; l'altra sobreprotegeix el seu fill. És un text que va néixer per participar al primer Torneig de Dramaturgs de Temporada Alta 2011. Riera va entendre que era imprescindible que fos una comèdia. Ja a la primera lectura es va comprovar que era un text a esclatar. Amb una revisió del text s'ha ampliat la peça incorporant-li el plantejament de l'escena i donant més temps a l'esclat final.

Riera escriu pensant en els espectadors. I està convençut que el públic demana emoció amb històries que s'hi puguin identificar. Són personatges que han de ser propers i entenedors que viuen una història que viatja entre el plor i el riure. Per l'autor i director, avui el públic busca algun tipus de contraprestació a l'escena, perquè “en la situació econòmica actual anar al teatre és un acte de militància”.

No és pas una jugada de màrqueting fer coincidir dos títols a Barcelona. De fet, Riera tem que pugui ser contraproduent perquè són dos treballs diferents que poden confondre el públic i perquè, si no tenen una bona resposta de públic, poden refredar la comprometedora temporada a la Sala Gran. Riera va ser fa només tres anys al TNC amb el seu primer text, dins del T6. Fer el salt a la Sala Gran és una jugada d'alt risc que sempre ha defensat el director artístic Sergi Belbel. Riera admet que l'obra, ambientada en la Barcelona que rebia les bombes de l'aviació italiana el març de 1938, s'allunya dels documents que ja s'han pogut recollir en composicions anteriors. el seu text “és una suma de Sonrisas y lágrimas i Thelma & Louise”. Perquè hi ha molt de voluntat de presentar un món feliç en plena situació de destrucció i indefensió i perquè en l'obra les dues protagonistes (Míriam Iscla i Emma Vilarasau) reviuen episodis de la infància que construeixen estratègies per sobreviure al caos. En aquest sentit, l'obra vol ser un cant a la vida situada en els bombardeigs indiscriminats a la població civil: un dels episodis de la Barcelona més vulnerable i contradictòria.