CRÍTICA
Jordi Bordes
Humor quotidià corrosiu
Una trobada innòcua al parc es converteix en una bomba de rellotgeria d'emocions
Darrerament, hi ha tirada a incorporar el món de la paternitat i la maternitat a escena (Pararapapá, Oxigen, La nostra Champions particular...) Són comèdies que saben treure suc de la ingenuïtat dels fills, habitualment dels mateixos autors o actors. La lògica simplista de la canalla dóna un punt de vista als pares que apareix desarmat de tot convencionalisme. És una lògica errònia però que indica quins són els paràmetres que els progenitors aporten a les seves criatures. Pere Riera no és pas pare. Però, observador fi dels seus companys de generació, gaudeix d'aquesta paradoxa constant. L'autor i director no es conforma a presentar un quadre divertit. Supera la conversa de sobretaula de diumenge familiar quan permet que les mares puguin qüestionar-se si, realment, s'estimen el seu fill. Ha sortit de les seves entranyes, hi corre la seva sang, però no per això ja ha de significar una estimació infinita. L'instint matern animal no ho és sempre tant en l'espècie dels homo sapiens. A major civilitat, major possibilitat de discernir entre la supervivència de l'espècie i la satisfacció personal. L'excusa d'assegurar l'estirp, en una classe mitjana que tendeix a tenir poca descendència, ha caducat.
Míriam Iscla fent de la mare desnaturalitzada i Cristina Cervià en el paper de mare devota del seu fill i la seva família juguen bé els seus papers. És un joc marcat que no té més sorpreses d'entrada que l'exageració. És clar que el cinisme de la mare de l'Arnau té molt més suc, i la mare d'Ermengol només pot caure en el ridícul quan es comprova la sobreprotecció i com s'ha infantilitzat el seu món.
El públic riu la topada fortuïta generosament. I se li glaça el somriure quan, amb un parell de rèpliques, arriba l'amenaça, la possibilitat de detectar una violència latent que pot esclatar i matar. Potser la pega és no aclarir la raó del títol (Red Pontiac és un tipus de patata autèntic, però poc valorat) que provoca preguntes entre l'audiència a mitja veu. Riera és metòdicament desordenat en l'exposició i dóna vàlvules d'identificació imprescindibles per fer bona i real la trama corrosiva.