Cinc anys sense Palau i Fabre

“No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany / d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis / mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot / el meu ésser pugui dir-te: Ets”: El text pertany a Cant espiritual, un dels poemes de Palau i Fabre que es van recitar dijous a la Fundació Palau, a Caldes d'Estrac, en el marc de la taula rodona Josep Palau i Fabre, l'Alquimista en perspectiva. Avui fa cinc anys de la mort de Palau. Per recordar el poeta –i assagista, dramaturg, expert en Picasso, etc.–, els escriptors David Castillo i Mónika Zgustova van fer dijous memòria afectuosa de la seva amistat amb l'autor. La figura de Palau i la fundació, que ha arribat al seu desè aniversari, es fondran els propers mesos. Al llarg dels anys 2013 i 2014, les activitats commemoratives, que s'estan acabant de perfilar, projectaran l'un i l'altra. Zgustova va reivindicar, en la seva intervenció que “la cultura catalana és una mica esquerpa amb els seus clàssics; hauria de ser més generosa”. “És una llàstima: els contes de Palau, per exemple, són increïbles”, va explicar. “Però pregunteu, pregunteu, i veureu que fins i tot entre la gent de cultura només una minoria els coneixen!”, hi va afegir.

Home fidel. Exhaustiu. Compromès. “Quan participava en els recitals era extraordinari; de tots, en Palau era el millor”, va sostenir Castillo. “I no solament recitant la seva obra!, era capaç de recitar de memòria altres poetes, en italià, francès, castellà...”. Tant Castillo com Zgustova van manifestar un cert sentiment agredolç: “La seva obra va quedar eclipsada pel fet d'entregar-se a Picasso.” “Al final de la vida, no el preocupava la pèrdua de salut, sinó la feina que tenia pendent sobre Picasso”, va apuntar Castillo. “Hauria d'haver tingut tres vides per poder-se desenvolupar artísticament”, va explicar.

Vet aquí, Palau: esperit obert, cosmopolita i home d'ordre. Saber parlar de tu a tu amb les avantguardes i ser en l'actuar, segons Castillo, “molt noucentista”. Trobades, diferències, anècdotes de la relació personal i professional –a través de les col·laboracions de Fabre a l'Avui–... Castillo va desgranar un seguit de trets de personalitat que van fer present Palau, si no en carn i ossos, sí en esperit. Zgustova, per la seva banda, va establir amistat amb Palau arran d'una traducció al txec de Cant espiritual: “Era interessant entrar a casa sev; era una casa museu, casa arxiu, casa biblioteca... una casa preciosa de l'Eixample, modernista, plena de llibres.” I, quant al seu treball al voltant de Picasso, va comentar que Palau “el veia com si hi hagués viscut dins, com si ell mateix, una mica, fos Picasso.”