El somni xinès

“He fet com els gats que venien sota la meva finestra: observar gandulejant”, escriu Francesc Parcerisas, en l'última pàgina d'aquest dietari bell i original, producte del mes que va passar a la ciutat de Pequín (el de maig del 2011). L'autor es guarda prou de voler pontificar, i més aviat fa tot el contrari: “La meva ignorància no em permet ni tan sols dir que tinc una opinió formada, o un punt de vista, sobre la meva estada a Pequín durant aquest mes, i encara menys sobre la Xina”. Molt abans que això, gairebé dues-centes pàgines abans, ha defensat la descripció en contraposició a l'opinió: “¿Podem arribar a pensar que la nostra opinió és valuosa, que hem fet una troballa original? ¿Amb quin dret?” Sàvies paraules que tants contertulians dels nostres mitjans de comunicació s'haurien de gravar a la memòria.

La primavera a Pequín –un títol que remet a L'Automne à Pékin, de Boris Vian– combina, amb encert, tres línies diferents. La preeminent està formada pel relat d'un seguit d'experiències, o de vivències, al país asiàtic. També de reflexions que tendeixen, més aviat, a fixar-se en la intrahistòria (més que no pas en la gran història de l'immens país mil·lenari). Se'n desprèn el xoc davant unes maneres de fer ben distintes de les nostres, malgrat la globalització inesquivable. La segona línia, la compon la narració de diversos somnis propis, la majoria dels quals no ambientats a la Xina (només, de tant en tant, en manlleven algun element, alguna cara, alguna reminiscència). I la tercera està representada per la transcripció de bells poemes xinesos, d'autors diversos, amb la característica meravella de tants versos d'aquesta tradició que fa indissociables natura i naturalesa humana (“em sembla sentir una veu / allà on el sol, penetrant en el bosquet, / m'enlluerna amb la llum que fa damunt la molsa verda”, diu un poema de Wang Wei). Cal reconèixer que la fórmula resulta agradable, bé que, a parer meu, i de manera general, tenen més interès els relats diürns del viatger (o de l'estadant) que no pas els somnis que li il·luminen les nits.

Pequín és una ciutat onze vegades més gran que Barcelona i cinc vegades més densa. El trànsit, ens diu Parcerisas, és un caos ordenat. El control polític hi és, no es dissimula gaire (especialment a la xarxa). La burocràcia, al contrari del que es podria suposar, és molt més lleugera i eficient que en terres catalanes, posem per cas. Les bicicletes que es veuen pertot són molt velles, atrotinades. I també pertot arreu es veuen pals de fregar (que, com que no estan associats a un cubell en què puguin ser escorreguts, s'assequen al sol, cap per amunt). Hi ha ben pocs grassos, a Pequín, i també pocs homes amb pèl a la cara. Els pits de les dones, per regla general, són més aviat petits... És només una mostra de les observacions curioses d'aquest voyeur de metro, com se'ns descriu el poeta en una ocasió, el qual ens dóna un parell de pàgines memorables sobre un mercat d'aus i peixos (i de grills i de rèptils), que semblen extretes talment d'alguna obra del naturalista aficionat Joan Perucho. Per mi, aquest relat del mercat dels animals és la joia principal del llibre –que en conté d'altres, certament, tot i que no tan remarcables–. Només en algun somni narrat salta la sorpresa més grata: per exemple en aquell en què un original de poesia es converteix en un bol d'arròs blanc (una bonica idea lírica).

A propòsit d'unes pintures sense presència humana, escriu Parcerisas: “Penso que l'escriptura millor deu ser aquesta: la que raja com un corrent clar i produeix una cantarella amable que no cal que ningú escolti”. Aquest dietari ens mostra un narrador vigorós, pletòric, que, ja sigui en el record d'uns ous de sargir que ha post un dels seus somnis, ja sigui en la varietat literària i animal del mercat que referia més amunt, no pot deixar de beneficiar-se de la mirada d'un gran poeta.