avançament. editorial
Crims.cat 2.0
L'editorial Alrevés publica un segon recull de relats de gènere negre i policíac que, com l'anterior, ha estat editat pels especialistes Àlex Martín i Sebastià Bennasar. Us oferim un dels contes, ‘La tanda', de Teresa Roig
“De totes les surres, bufes i bolets de la seva infante- sa, recorda que els més doloro-sos eren els clate- llots de l'àvia”
La tanda
—L'últim?
—Què has fet ja?
És la pregunta del milió de dòlars.
—Res.
La pregunta retòrica que li fa la seva dona, quan alguna cosa no surt exactament com ella havia previst. I ella sempre ho té tot previst.
—Res??
O gairebé...
—Llavors, pots dir-me per què collons has trigat dues hores i mitja per anar a buscar un parell de coses a l'híper??
Normalment, ell accepta i s'empassa obedient les esbroncades de la seva dona amb estoïcisme.
—A veure si ho endevino: has perdut la llista que t'he fet?
Normalment, sí.
—T'han passat al davant?
Però avui no.
—Ho sabia! Mira que n'ets d'inútil... És que no et puc deixar anar sol enlloc!
Avui, no té cap ganes d'aguantar-li el reguitzell d'adjectius denigrants de costum.
—I falten les taronges.
Avui, se li ha ben acabat la paciència.
—Doncs, hi vas tu a buscar-les! —respon, molt convençut.
Però ella no acaba d'entendre aquest canvi tan radical.
—Per-do-na...? —s'exclama.
I ell, mirant-se-la desafiant, afegeix de forma rotunda:
—No: no et perdono.
De totes les surres, bufes i bolets de la seva infantesa, recorda que els més dolorosos eren els clatellots de l'àvia. Per inesperats i perquè era sorprenent que un cos tant menut i esquifit, pogués projectar aquella força descomunal. La força suficient com per, en una ocasió, estampar-lo de morros contra un llobarro a la peixateria del mercat.
—Quants cops t'ho hauré de dir, eh? Si pregunten qui és l'últim, tu has de respondre servidor. Ser-vi-dor! Així es dóna la tanda! D'acord?
Potser per això raonava que, si tingués fills, mai no els posaria la mà al damunt. Mai. I no perquè fos un hippy pacifista o un gamarús incapaç de matar una mosca, com el motejava la seva sogra, sinó perquè sabia perfectament el pa que s'hi dóna. Llàstima que la Marta no volgués tenir criatures. A ell, que era el petit de vuit germans, tots nois, li encantava la quitxalla. L'hauria fet tan feliç tenir una nena...
—Si no hagués estat per la maleïda vella dels collons, ja seria a casa fa estona... —remuga.
Posa els llums d'emergència, un instant, per avisar als conductors que vénen darrere seu. La fila de cotxes s'estén al llarg de tres quilòmetres; precisament els tres quilòmetres que el separen de la sortida que el duu a casa. Ho anuncien els senyals intermitents de l'autovia, a tort i a dret. Això i que cal prendre paciència, vigilar la distància de seguretat, conduir amb precaució, etcètera. Encara que a ell li sembla llegir-hi altres coses: pusil·lànime, beneit, inútil, idiota... Potser perquè sap que allò és el que li espera quan arribi a casa després de l'embús.
Quan era petit sovint anava a comprar amb la mare i ella el deixava en una parada del mercat per guardar-li la tanda mentre se n'anava a una altra. I ell, sol entre adults als qui no arribava a les aixelles, patia com un condemnat a mort en ple compte enrere cap a la forca; patia perquè no li fessin el buit a l'hora de donar la tanda i patia, encara més, per si la mare no hi era quan fos el seu torn.
—A qui li toca, ara? —deia el carnisser o la peixatera.
I ella sempre apareixia just a temps per salvar-lo.
—A nosaltres! —exclamava alleugerit en veure-la arribar.
O gairebé...
—A mi —deia ella, ignorant-lo.
Això quan no arribava tard i el culpava per perdre-li el torn, és clar.
Mentre s'allunya a tot gas del pàrquing, procura no mirar enrere. Obre els ulls ben oberts i s'aferra al volant. Ignora el rebombori que va formant-se entre els vehicles aparcats, just on ell tenia el seu. Es concentra només en conduir: en les línies, els semàfors, les indicacions per agafar l'autovia. I, sobretot, en no mirar enrere; com si tingués por de convertir-se en una estàtua de sal. Pels retrovisors, però, sense voler, veu de reüll a algunes persones que l'escridassen convertir-se en ombres, després en punts i, a la fi, desaparèixer. El que no desapareix, en canvi, és la imatge de les taronges rodolant pel terra de ciment gris...
—Què posarem?
La dependenta se'l mirava expectant, amb el seu somriure estàndard.
—Mmm... no ho sé...
Feia un quart d'hora, la Marta havia dit que tornava de seguida, que només anava a buscar un paquet de cereals.
—Doncs, què?
Va mirar, com sempre feia, a un costat i a l'altre. Una munió de dones l'envoltaven, mirant-lo fixament, però ni rastre de la seva.
—Un moment... ara ve la meva dona...
Era un dissabte qualsevol al supermercat, tret només que hi havia una de les noies rere el mostrador de la xarcuteria, i que semblava que totes les clientes tenien molta
pressa.
—Ho sento, però hi ha gent esperant.
Una suor freda va sacsejar-lo de cap a peus.
—La meva dona és a punt de venir... —implorava.
Sentia el desdeny de les mestresses de casa que anaven rere seu, clavant-se-li a l'esquena com estocs al llom d'un toro.
—Sisplau...
El seu pitjor malson es feia realitat i, tot d'una, va encongir-se dins la roba d'adult per transformar-se en aquell marrec indefens a qui li tremolava la veu en donar la tanda.
—El següent? —va exclamar la xarcutera.
Llavors, just quan la noia començava ja a atendre a la senyora a qui havia donat la tanda, va aparèixer la Marta. I amb una mirada en va tenir prou per humiliar-lo.
Inspira i exhala a fons. Un suau plugim embruta els vidres. Clava el peu a l'accelerador i enfila decidit el camí de casa. No tem el que li espera. Al cap d'uns minuts, comença a ploure a bots i barrals. Puja el vidre de la finestra. A l'altra banda de la mitjana, passa una ambulància que va a tota velocitat amb les sirenes en marxa. Sempre que en veu alguna se li posa la pell de gallina. Pensa que algú, en algun lloc està esperant-la, lluitant entre la vida i la mort... Engega la ràdio. El parte meteorològic anuncia xàfecs torrencials.
—Perdoni, però jo hi era abans, eh?
Aquella era la frase que sempre deixava anar, quan alguna espavilada pretenia passar-li al davant. La mateixa frase que havia sentit a dir tantes vegades a la seva àvia, a la mare i fins i tot a la seva dona, amb resultats d'allò més satisfactoris. Malauradament, quan la deia ell, no produïa el mateix efecte.
—A mi m'ha donat la tanda aquella senyora.
—D'acord, però aquella senyora anava darrere meu...
—I llavors, com és que ja l'han despatxat?
Un asfixiant sentiment de impotència li pujava coll amunt, deixant-lo sense veu.
—Jo... Jo...
Sense veu i sense el coratge per reivindicar el seu torn.
Almenys, fins que la dependenta no decidís compadir-se d'ell, un cop atesa la senyora en qüestió, és clar.
—Què necessita? —va preguntar la fruitera.
Ell, repassant la llista que la Marta li havia donat, va llegir en veu alta el primer concepte:
—Pebrots.
I llavors, totes les dones al seu voltant, clientes i venedores, van esclafir a riure.
—L'últim? —ha preguntat la senyora dels cabells blancs, feia una estona.
Estava distret, més pendent de la cua de la parada del costat, que no pas de la seva. Anava tant de bòlit, que havia fet el que només feien professionals com la seva àvia: agafar tanda a dues botigues alhora. Però ell no era capaç de mantenir l'atenció repartida en totes dues.
—L'últim? —ha insistit.
I com no es pronunciava, algú altre ha contestat en lloc seu.
—Tranquil: només vull un quilo de taronges —s'ha excusat la dona, mentre li passava al davant.
Però malgrat que fos només una inofensiva vella, geperuda i vestida de dol, alguna cosa s'ha despertat dins seu. Una cosa primitiva i visceral, que dormia des de feia molts anys, a l'espera del moment idoni per venjar-se. I ha hagut de reprimir les ganes d'escanyar-la allí mateix, davant de tothom.
A corre-cuita, posa les bosses al maleter, de qualsevol manera, i s'afanya a pujar al cotxe per sortir escopetejat cap a casa. Entre unes coses i altres, ja són quarts de dues.
—La meva dona em matarà —es repeteix—. La meva dona em matarà...
Posa la clau al contacte, engega el motor i, sense cap mirament, fa marxa enrere. Fins que sent un cop. Llavors sí que mira. I el que veu és aquella senyora dels cabells blancs, renyant-lo feta una fúria, perquè li ha trencat la bossa de taronges i aquestes rodolen per terra cap a sota els cotxes.
—Com se li acut passar per darrere d'un vehicle que està maniobrant?! —remuga ell baixant el vidre de la finestra.
—Però que no m'has vist, pallús? —exclama la molt geniüda.
—Jo... jo... —balbuceja a punt de perdre els papers.
I llavors els perd.
Com en una première exclusiva de Cinexín mental, les dones més rellevants sevadesfilen dins el seu cap: l'àvia, la mare, aquell amor platònic d'EGB, la primera i l'última nòvia, la dona amb qui va casar-se i, finalment, la vella corsecada que té ara mateix a un pam del para-xocs del darrere. Totes insultant-lo en Dolby Surround, dia rere dia, any rere any. I, de sobte, per fi, s'adona que ja n'hi ha prou. Que n'està fart...
Ara li toca a ell.
Així que torna a posar la marxa enrere i prem el gas a fons, una vegada i una altra, fins que la crepitació sota les rodes es converteix en silenci.
Aleshores, sospira alleugerit.
—Dones...! —remuga, posant primera.
Els quinze autors
A més del pròleg dels curadors, ‘Tant si és negra com del color de la sang, que corri la tinta!', en què analitzen l'estat actual del gènere a casa nostra, el volum inclou dos relats guanyadors del Concurs de relat curt NegrOliva, signats per Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.
Els altres tretze relats que formen part del recull els signen els següents autors que, per ordre d'aparició, són: Jaume Benavente, Andrea Robles, Gerard Guix, Juli Alandes, Xavier Aliaga, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Annabel Cervantes, Àlex Volney, Teresa Roig i Lluís Llort.