Maurici Serrahima parla d'Espriu a Joan Fuster

En aquest any del centenari del naixement de Salvador Espriu, són moltes les aportacions que s'han fet i es fan sobre aquest prohom de les nostres lletres.

Transcrivint la correspondència entre Serrahima i Fuster, he trobat algunes reflexions que bé poden ajudar-nos en la valoració de l'obra literària d'Espriu.

En data 23 de gener de 1964, Maurici Serrahima escriu a Joan Fuster que ha llegit el pròleg que ha fet per a l'edició de l'Obra poètica de Salvador Espriu, i li comenta que el troba “magnífic, i com totes les obres magnífiques, tremendament suggeridor”. I aprofita l'ocasió per preguntar-li: “Et sap greu que et digui, de raig, algunes de les coses que m'ha suggerit?” Naturalment, no espera resposta i –molt típic de Serrahima– li aboca el munt d'idees que la lectura del pròleg li ha provocat.

Després de dir-li que no veu gaire “precisa” la manera com planteja el desplegament del “noucentisme”, s'esplaia en un extens comentari sobre l'obra de Salvador Espriu:

De fet, és ben cert que qui trenca –“oficialment”, com si diguéssim– amb el “noucentisme”, és Espriu. A Laia i, sobretot, a Aspectes, hi retrobo rastres del ruralisme a la “modernista”; com a reacció, probablement, enfront del “noucentisme”, encara no prou experta. Després, va per les seves, però no pas com els “dissidents”, sinó establint una manera pròpia i transmissible; és massa lúcid –no pas únicament davant la realitat, sinó també davant la literatura– per escriure tal com li surt, com ho van fer Sagarra i Pla, i fins el mateix Gaziel. Ell és conscient de tot el que “li surt” i no li és possible d'ésser espontani, perquè les paraules que escriu les veu passar d'una a una i els dóna d'una a una l'aprovació o el refús. Per això va a parar a una manera de fer que –com la de Carner, al qual separa del lloc de mestratge– és adoptable per altres escriptors i s'imposa per un prestigi que sobrepassa el d'una espontània personalitat, com a tal inimitable.

Això no exclou, em sembla, que en la formació d'Espriu hi hagi una actitud que, d'alguna manera, ve del “noucentisme”. Dic una “actitud”, i no pas un resultat. Una de les característiques del “noucentisme” és la por de les caigudes, la por que t'agafin distret –que, en el límit, podríem qualificar de por al ridícul–, és a dir, una mena de por que mai no van tenir Pla ni Sagarra, perquè la menyspreaven –i potser tampoc Gaziel, que la ignorava– i em sembla que alguna forma d'aquella mena de por és identificable en molts moments de l'obra d'Espriu. I fins de la seva mentalitat. L'home que diu allò de: “Hi ha una mala bava infinita, còsmica...” és, d'alguna manera, un home que de cap manera no vol que “l'enredin”. Jo també ho crec, que en el món hi ha una “mala bava infinita” –qui no ho creurà, si ha viscut? –, però no en faig un fonament del que faig ni del que dic, perquè també crec que, a més, hi ha altres coses i no em fa res d'acceptar-les, encara que com a conseqüència em puguin “enredar”. M'entens? En Pla també podria haver fet una afirmació com la de l'Espriu, però en ell no prendria l'aire d'una precaució. L'actitud de “precaució” és –em sembla– típicament “noucentista”.

I l'obra de l'Espriu és plena de “precaucions” de moltes menes i, sobretot –almenys en tant que és el que ara m'interessa– de “precaucions” literàries, que són les que el “noucentisme” implantava, sobretot després de Xènius, com a característica d'escola. L'obra de Riba és tota feta de “precaucions”: el do prodigiós que tenia per l'al·lusió era jugat quasi sempre en aquest sentit. I ell era incapaç d'improvisar uns rodolins per felicitar un amic, o d'escriure unes ratlles “de circumstàncies”, irresponsablement; sempre més hauria patit tement que les hi podrien retreure! En Pla i en Sagarra ho feien a cada moment i creien, o sentien per instint, que –és un mot de Chesterton– el gran escriptor no té mai por d'escriure malament: no vull dir que el mot sigui decisiu, però potser ho seria si dèiem que “l'escriptor fecund no té mai por d'escriure malament”. Bé, doncs: els “noucentistes” han tingut sempre por d'escriure malament –i no sols en l'aspecte lingüístic– i si han deixat anar el que escrivien sense haver pres tota mena de precaucions. Ho podríem dir rotundament de Bofill, de Riba, de Garcés, de Foix, de Trabal, i de molts d'altres. (No tant de Carner, ben cert. Ni de Salvat, que queda una mica marginal.) I jo diria que, en formes diferents, però amb una considerable intensitat –a vegades decisiva– ho podríem dir de l'Espriu. És en aquest sentit que hi veig una rel “noucentista”.

Finalment, Serrahima, després d'aquest repàs a la valoració literària de l'obra d'Espriu, passa a donar el seu parer sobre la ideologia profunda del poeta d'Arenys:

Com tu dius molt lúcidament, l'agnosticisme no sol ésser mai total i, per tant, el mot “agnòstic” defineix més una actitud que una ideologia precisa. Poc o molt agnòstic, ho és tothom que es posa a pensar de debò –no me n'excloc, tot i que sóc creient– i ésser agnòstic del tot és, potser, impossible: ésser agnòstic és, per tant, una qüestió de grau. També dius amb gran exactitud que la lucidesa –agnòstica– pot portar a la desolació, però no pas al suïcidi. Quan Espriu diu que “...només se'm donà / d'almoina la riquesa d'un instant”, diu d'una altra manera el mateix que Chesterton, en un poema, quan després de la mort d'un dia veu que en comença un altre: “Per què me'n deuen donar dos?”, i el mateix Espriu s'acosta a aquesta actitud quan diu: “en acabar el camí que no té retorn / sàpigues dir tan sols: gràcies per haver viscut”. La tendència a personificar la mort em fa pensar sovint, en l'obra d'Espriu, en la necessitat d'un testimoni per a la mort i per al no-res que hi suposa; encara que sigui només un testimoni negatiu. Els problemes humans són els mateixos per a tothom que pensa –admeti o no admeti una creença transcendent– i el fet d'adoptar unes actituds diferents porta a unes diferències que són més de grau que de direcció.

He pensat que aquests textos de Serrahima podien servir també d'homenatge amb motiu del centenari que celebrem.