Primavera negra

Per als amants i els professionals de la música a les comarques gironines, la inauguració del Black Music Festival ja és, després d'una dotzena d'edicions, una autèntica festa de primavera avançada en què es retroben els amics que tornen a sortir tímidament del seu retir hivernal per parlar –malament, sempre que es pot–, escoltar bona música en directe i, per què no dir-ho, menjar pernil. La tradició també inclou els parlaments inaugurals del director del festival, Jordi Planagumà, i dels representants de les institucions que donen suport al festival, com ara la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Salt. Concretament, l'alcalde, Jaume Torramadé, va remarcar la seva voluntat de fer costat a un festival que, com tot el sector de la música en directe i les arts escèniques, pateix els efectes nocius del maleït 21% d'IVA, sumat a la crisi nostra de cada dia.

Musicalment parlant, va tenir l'honor d'inaugurar el festival la cantant barcelonina Sara Pi (1986), una jove però ja experimentada promesa que es mou bé pels terrenys, aquí no gaire transitats, del R&B, el neo soul i el funk, de vegades amb matisos brasilers. Acompanyada d'una banda impecable, Sara va interpretar bona part de les cançons del seu primer disc, Burning (2011), temes propis majoritàriament en anglès, amb títols com ara el que dóna nom al disc, Neguinho, Belly queen, I adore you, Goodbye i Puedo volar. Néta de cantant d'òpera i filla d'un intèrpret de tres, la guitarra cubana, Sara ha tingut altres mares oficioses que han contribuït a la seva formació musical, com ara Aretha Franklin, Sade, Erykah Badu, Mariah Carey i Beyoncé, i de totes elles n'ha tret alguna cosa, sobretot l'elegància amb què modula una veu clara i potent, tant en els temes més rítmics com en les melodies més suaus i sinuoses. Complementant el seu propi material, Sara va fer dues relectures força personals del Crazy de Gnarls Barkley i de Wonderful, un tema de la cantant nord-americana India Arie (1975).

L'actuació de Sara Pi va tenir lloc a la Sala 2 de La Mirona, La Bombolla, i tot seguit el públic que l'omplia es va traslladar a la sala gran, on hi va haver l'actuació del septet francès Shaolin Temple Defenders, una competent banda fundada a Bordeus fa una dècada i que ha publicat fins ara quatre discos, l'últim dels quals és From the inside (Soulbeats Records), amb majoria absoluta de temes propis i una versió de Kung-fu fighting, de Carl Douglas. Amb una bona secció de vent –Laure (trompeta), Vincent (saxos) i Cédric (flauta i també orgue)– i la veu poderosa de Brother Lion, el grup aconsegueix un so molt fidel al millor soul dels anys seixanta i setanta, mirant sovint cap a Memphis i al northern soul. Va ser una excel·lent entrada per a aquest 12è Black Music, que ahir va continuar amb Los Mambo Jambo i activitats al carrer –l'artista plàstic i músic Pau Morales va pintar un moral mentre actuava amb la JN Band– i per avui preveu el blues elèctric d'Empty Cage en un concert gratuït a l'Ateneu Bar de Banyoles (21 h). I encara ens queda tot un mes de música: una gran consagració de la primavera... negra.