Camalluents?

Fa uns mesos vaig dedicar una d'aquestes motacions a un terme sensacional per anomenar els barcelonins que vaig trobar viu a Aiguafreda. Res de pixapins o camacos. Resulta que els locals anomenen esquenafreds els estiuejants barcelonins perquè quan es fa fosc i refresca de seguida corren a buscar un jerseiet. A més, no se'l posen ben posat, sinó que se'l pengen a les espatlles com si fos un xal, amb les mànigues pengim-penjam o entrellaçades per davant i el tronc del jersei escalfant l'esquena. D'aquí, els esquenafreds d'Aiguafreda. El terme em va recordar un costum que els indígenes de Matadepera practicaven amb els qui gosàvem estiuejar-hi: portar-nos de nit al bosc a caçar la xibeca. Quan ens tenien ben entabanats a la recerca d'aus nocturnes ens llançaven una galleda d'aigua (freda) pel cap. Però a Matadepera mai no van inventar cap mot per anomenar els estiuejants, més enllà d'adaptar el castellanisme de veranejant. En canvi a Castellterçol sí. A la pàtria d'Enric Prat de la Riba es fixen en les extremitats inferiors dels barcelonins i ens anomenen camalluents. Com que els (i les) estiuejants capitalins van ser els primers de lluir cuixa passejant pel poble amb calça curta, els castellterçolencs es van fixar que lluïen morenor amb les cames ben untades de Nivea (que era la crema solar de l'època). I d'aquí, aquest esplèndid apel·latiu compost de camalluents que s'afegeix als ja rebuts de pixapins i esquenafreds.