Unes perversions fetes amb estima

Hi ha una manera de fer Dei Furbi. Es basa en un treball interpretatiu, d'una creació col·lectiva i que parteix d'un patrimoni literari, escènic o líric. Ja porten més d'una dècada a sobre l'escenari i el públic els ha avalat en cada una de les seves propostes. Probablement, la que ha tingut més ressò és la darrera Asufre!, que imaginaven personatges històrics en l'avantsala de l'infern. No només van aconseguir crear unes escenes d'un humor negre notable, sinó que també es van atrevir amb un rap, sumari d'un bon grapat de situacions i d'un ritme inequívocament gamberro. Ara, Dei Furbi presenta nou espectacle. Des d'ahir i fins al 7 d'abril fan estada a La Seca transgredint una de les icones més oníriques: La flauta màgica de Mozart. La directora Gemma Beltran reconeix que va ser un repte trobar alguna història que “ens sorprengués a nosaltres mateixos”. I sí, la versió de l'òpera substituint els instruments per sorolls bucals els va enamorar. Ja només falta que, aquest pas endavant de la companyia, també el valori el públic.Com fins ara.

Les variacions de la companyia arrenquen sempre des del respecte a la creació original. Però la directora vol imposar la teatralitat del llibret a la seva brillant composició musical. Sí que hi haurà música (un element també identificador de la companyia) però serà a cappella, sense que cap clavicèmbal resguardi els actors. Ni tan sols la flauta del títol. És un treball de David Costa que cal veure'l per entendre com transforma un so amb un cant. Dei Furbi procura evitar cap artifici o racó escenogràfic on s'hi puguin refugiar. Els actors actuen sense xarxa de seguretat. Això obliga a trobar una connexió amb el públic per no perdre intensitat.

La flauta màgica sembla, d'entrada, un conte de fades molt simple. Però Dei Furbi ha descobert, traient les capes de pintura d'aquesta habitació tan coneguda de manera general, una reivindicació a l'art per superar els moments foscos. Beltran pensa que és molt encertat que, quan alguns estaments polítics consideren la cultura com un element de luxe suprimible, sigui l'art el que s'hi revolti, “Mozart deia que a través de l'art es podien superar els problemes”. L'obra, escrita poc després de la revolució francesa, incorpora el lema de llibertat, igualtat i fraternitat, un cant que també coincidia amb el moviment maçó. De fet, no han volgut aprofundir en els aspectes maçònics d'aquesta peça perquè són uns codis que el públic tampoc no coneixeria. Però sí que han rescatat rèpliques que deixen evident el sexisme de la maçoneria de l'època i es legitima, en certa manera, la voluntat d'ambicionar el poder de la Reina de la Nit. Bertran ha descobert també que Mozart té una gran capacitat còmica, “si et deixes portar, ell sol et fa el gag”.

La companyia, nascuda el 2002 i amb sis espectacles a les seves espatlles, manté un corpus estable de repartiment notable. Toni Vinyals (Asufre, Homes de Shakespeare, L'illa dels esclaus i Tocata i fuga), Marc Pujol (va fer la darrera etapa d'Asufre!), Robert González (Asufre, Homes de Shakespeare i Tocata i fuga) i Marc Vilavella (Asufre, Homes de Shakespeare, Tocata i fuga, Divertimento i Scherzo). Ha estat una companyia majoritàriament masculina, tot i alguna incorporació femenina (a L'illa dels esclaus, per exemple). Per això en aquesta ocasió debuten a la companyia Joana Estebanell i Anna Herebia. També Ramon B. Ivars signa els últims dos treballs de la companyia d'escenografia i vestuari, cosa que denota la voluntat de mantenir un equip estable. La directora reconeix que és una autèntica bogeria incrementar el repartiment en època de crisi, però alhora celebra que les incorporacions han incorporat nou vocabulari actoral a la companyia.