Odilon Redon

Entre els artistes de la modernitat, m'agraden els que van sols, sense rebre més influències que la tradició i la naturalesa. Odilon Redon n'és un. El seu art personalíssim es mou entre les darreres onades del simbolisme de Gustave Moreau i obre les portes al surrealisme delirant de Breton. Redon és un outsider de la pintura com Manolo Hugué ho és de l'escultura.

L'editorial Elba acaba de publicar A si mismo, els diaris de Redon escrits entre el 1867 i el 1915, període important en la història de l'art que va del Salon dels Refusés a la irrupció de Cezanne.

Capbussar-se en aquest text és una pura delícia. Sents com Redon t'explica a cau d'orella la seva vida, les seves dèries, els seus artistes preferits, la naturalesa orgànica que mira amb els ulls d'un científic. A través d'una prosa eficaç, gens forçada, l'artista ens porta pel seu món imaginari. Llegint-lo comprens com els seus gravats vénen de Rembrandt i de Bresdin, la seva pintura busca la llibertat formal de Delacroix i com ret un culte quasi obsessiu al color negre del qual surten els seus monstres que haurien pogut il·lustrar el malson de Gregori Samsa (com a l'obra a l'esquerra d'aquest text).

Vaig descobrir l'obra de Redon anant pel món. Fa poc, en una col·lecció a Manhattan vaig trobar-me davant d'un dibuix sublim derivat d'una imatge que Redon va viure a la guerra francoprussiana. Llegint ara el seu diari he entès millor l'artista i he descobert que, com el poeta, la seva missió va ser fer visible allò invisible i ens ho explica de manera natural, sense teoritzar, com un sabater explicaria el seu ofici.