Jugada picassiana

Coincideixen la majoria dels catalans que van conèixer Picasso en les últimes dècades de la seva vida, que del que més li agradava parlar al pintor era de Barcelona i dels temps en què va viure a la ciutat. Segurament, al ja gran Picasso l'embargava la nostàlgia dels anys de joventut però, a més, el pintor era conscient que Barcelona havia marcat amb profunditat la seva formació com a artista. Un dels grans amics d'aquell moment i membre del grup dels Quatre Gats, va ser Jaume Sabartés, que també va acompanyar Picasso en la seva primera estada a París. Malgrat que després es va estar trenta anys a Amèrica del Sud, Sabartés es va convertir el 1935 en secretari personal de Picasso, però també en confident i amic fidel, fins a la seva mort el 1968.

Segurament, sense l'estreta relació d'amistat entre Picasso i Sabartés, no s'entendria la complexa i estudiada xarxa de complicitats que van portar a obrir el 9 de març del 1963 el Museu Picasso de Barcelona, demà fa cinquanta anys. “És gràcies a l'amistat que vam tenir amb Jaume Sabartés, a les converses que vam tenir i a la seva generositat que a Barcelona pot haver-hi el Museu Picasso. Sempre deia que el museu es faria amb les seves cendres i nosaltres el vam animar perquè pogués veure'l en vida. Va convèncer Picasso i malgrat les dificultats tot va anar prou bé”, deien el galerista Joan Gaspar i la seva esposa Elvira Farreras en el llibre Memòries. Art i vida a Barcelona (1911-1966).

L'obertura del museu, que es va fer amb una donació de Sabartés amb l'afegitó de les obres de Picasso que ja estaven a la col·lecció de l'Ajuntament, es va fer de manera discreta. Gens de pompa i circumstància. Ni ressò popular. Obrir un museu amb obres de Picasso en ple franquisme exigia mà esquerra. La targeta d'invitació a l'acte d'obertura no parlava en cap moment d'un Museu Picasso, només de l'obertura de la col·lecció Sabartés. L'autoritat principal era l'alcalde Josep M. Porcioles, que havia tingut molt a veure en la gestació del museu.

Fins arribar aquí, s'ha de dir que la primera llavor del que seria el futur museu l'havia posat el mateix Picasso quan el 1919 va donar a l'Ajuntament la tela Arlequí. Va ser com un acte premonitori. Però és als anys 50 quan es va creant un caldo de cultiu favorable a l'obra picassiana a Barcelona. Hi van contribuir de manera notable els Gaspar, que van aplanar el terreny organitzant diverses exposicions del creador a la seva galeria. El 1955 una primera expedició a casa de Picasso a Canes, amb els Gaspar, Antoni Clavé i Joan Vidal i Ventosa (un altre amic de joventut del pintor) va iniciar una sèrie de contactes amb Picasso que serien crucials. La família Gili també va editar a Barcelona els gravats de La tauromàquia.

El primer pas en ferm per a la creació del museu el va fer Sabartés quan va decidir que donaria a Barcelona la seva col·lecció d'obres de Picasso, que l'artista es dedicava a enriquir regularment sobretot amb tots els gravats que anava realitzant, com a demostració de la seva gran amistat. I aleshores és quan va entrar en escena el notari Raimon Noguera, per tal de formalitzar el contracte de donació. Com explica Agustí Pons en la seva biografia de Noguera, la idea de la creació del museu sorgeix per primer cop de manera oficiosa en un sopar. Noguera explicava que en aquella trobada hi va assistir l'alcalde Porcioles. La idea era trobar la seva complicitat. “Noguera va convèncer Porcioles dient-li que aquest museu seria de les obres més positives que podria deixar del seu pas per l'alcaldia”, recordaven també els Gaspar. A més, Porcioles, malgrat ser un home del règim franquista, en aquest cas la va encertar. “No seria just oblidar en aquests moments d'eufòria la pacient tenacitat, la discreció i l'habilitat que uns homes de bona voluntat, i especialment el senyor Porcioles, hagueren d'esmerçar fins a arribar a resoldre els problemes de tota mena que van dificultar l'habilitació i l'obertura del museu”, va escriure Noguera.

L'Ajuntament havia comprat el 1953 el palau gòtic Berenguer d'Aguilar, al carrer Montcada 15, i aquesta va ser la seu triada per acollir el museu. Picasso va seguir pas a pas el procés de rehabilitació de l'edifici. En una de les visites al pintor, els Gaspar li porten, fins i tot, una maqueta desmuntable del museu. I les obres van a bon terme. “Tot el procés està controlat per Picasso des del principi”, explica Sílvia Domènech, comissària de l'exposició sobre la gènesi del museu, que s'obre demà.

Tant les autoritats com Picasso van estar d'acord que l'obertura fos discreta. Ni a l'Ajuntament li interessava que es donés massa difusió a la inauguració per no aixecar cap suspicàcia ni en el règim ni en els enemics de l'art modern, que en aquells moments eren molts. El diari francès Le Figaro va parlar de l'obertura del museu que “no gosava dir el seu nom”.

Però aquest va ser només el primer pas. Sabartés mor el 1968 i poc després Picasso anuncia que dóna al museu barceloní la sèrie de Las Meninas, que van ser traslladades també des de l'estudi del pintor a Barcelona amb gran discreció. Elvira Farreras recordava que una mica més i les obres no arriben: “Van poder arribar a Barcelona per miracle. El govern francès no va posar-hi cap inconvenient perquè estava vivint la tensió que desembocaria en el Maig francès del 1968.”

La tercera etapa de la jugada picassiana es va produir poc després i acabaria de donar la personalitat pròpia que té el museu barceloní. Picasso, ajudat notarialment per Noguera, dóna al museu les obres de joventut que el pintor havia deixat a Barcelona, quan va marxar per sempre el 1904, a la casa de la seva germana Lola, al passeig de Gràcia. Lola havia mort feia uns anys i les obres havien quedat en custòdia dels nebots. El gruix de la donació és gros: 82 olis sobre tela, 110 olis sobre taula i 21 en altres suports, 681 obres sobre paper, i moltes altres peces en altres suports. De nou la inauguració –el 23 de febrer del 1970– va tornar a ser discreta, aquest cop per exprés desig de Picasso que d'aquesta manera manifestava el seu rebuig al procés de Burgos.

A partir de demà i fins al 9 de juny, podeu veure aquesta història en la primera de les tres exposicions que tindran lloc al museu per celebrar els seus 50 anys.