Aterratge forçat

La nova pel·lícula d'Almodóvar, Los amantes pasajeros, pot generar molts de recels. És una operació clarament comercial, feta amb menys pressupost i amb paradigmes de sèrie B, juga a la comèdia més fàcil, pot semblar autocomplaent i el seguit de gags resulten grollers. Almodóvar ha tirat per la directa, per aconseguir un hipotètic gran èxit, i sembla haver abandonat el cineasta reflexiu que sap dibuixar les grans passions per substituir-lo per un cineasta lleuger i barroer. Alguns poden pensar que tot plegat és un intent per tornar al passat, per anar cap a aquells temps dels inicis, sense tenir en compte que el pes de l'experiència no deixa tornar mai enrere i que recuperar el temps perdut, factor que ja s'apuntava a La mala educación i Los abrazos rotos, és una falsa quimera.

Particularment, puc subscriure la majoria d'aquests arguments fins ara exposats, però en lloc de menysprear radicalment Los amantes pasajeros prefereixo veure-la com el producte d'una metàfora sobre la dificultat que Almodóvar té per copsar i donar forma a la realitat. M'interessa com la pel·lícula intenta establir una hipotètica metàfora sobre l'Espanya actual, que no acaba de funcionar perquè el desig de ficció, i els seus jocs de casualitats, sempre guanya la partida.

Los amantes pasajeros explica la història coral dels passatgers de la classe preferent d'un avió en direcció a Mèxic que es troben amb problemes i han de sobrevolar el territori espanyol, sense trobar aeroports disponibles malgrat que n'hi hagi molts d'inaugurats i sense fer-se servir. Almodóvar deixa clar que els seus personatges sobrevolen un territori en crisi i que aquesta realitat no fa més que impregnar el relat. La crisi es troba present a bona part de les històries explicades. La propietària d'una gran empresa de prostitució diu que té controlats tots els polítics i en especial el qui mana més –el Rei–, que sempre ha tingut vel·leïtats sexuals. Un banquer que va voler crear una banca fraudulenta és acusat de corrupció per tenir negocis foscos en la construcció d'uns aeroports que no s'obren. Alguna cosa del món real es filtra, però Almodóvar té dificultats per aterrar cap a la realitat. En no poder aterrar decideix transformar l'avió en una mena de dispositiu dionisíac on la crisi política es transforma en un fantasma dels desigs. La realitat pren forma de sitcom televisiu i la metàfora es dilueix. És en aquest doble joc de voler i no poder on hi ha l'interès i on falla la pel·lícula.