Viatge impossible a les antípodes

Anar a les antípodes viatjant en autoestop, en cadira de rodes i sense diners? La majoria de gent creu que això és impossible, però una de les coses que Albert Casals ha ensenyat al cineasta Marcel Barrena, tot i tenir deu anys menys, és que “pots aconseguir el que vulguis si t'ho proposes”. El director de Món petit, documental que s'estrena avui als cinemes, fa la pregunta extensiva a tothom: “Si algú en cadira de rodes i sense diners pot arribar a Nova Zelanda, no podem tots plegats sortir de la crisi? Fora de les coses realment tràgiques, no podem fer que el nostre dia a dia sigui molt millor?”

La història d'aquest projecte cinematogràfic arrenca fa 5 anys, abans que Albert Casals es fes famós explicant en un parell de llibres (El món sobre rodes i Sense fronteres, tots dos d'Edicions 62) els viatges impossibles que fa des que tenia 14 anys. “Vaig llegir un breu en un diari sobre un noi que viatjava pel món en cadira de rodes –explica el cineasta–. Vaig contactar amb ell i em va dir que ja havia rebut tres o quatre propostes, però que li havíem caigut bé.” Inicialment li van proposar de visitar les set meravelles del món, “però no teníem una estructura dramàtica, amb un clímax”. Finalment van optar per un viatge d'Albert Casals, que llavors tenia 19 anys, amb la seva parella, Anna Socías, des de Barcelona a l'East Cape de Nova Zelanda, el punt del globus que està just a l'altre extrem del globus terraqüi. Una història “amb un clímax, que encaixa en aquesta pel·lícula que és un documental, perquè els personatges i les coses que passen són de veritat, però que està estructurada com una pel·lícula de ficció”.

La pel·lícula té un pròleg rodat a Barcelona i el final rodat amb l'equip tècnic a Nova Zelanda, però durant el viatge, Marcel Barrena va deixar una càmera a Albert i Anna perquè ells mateixos ho enregistressin tot, sense condicionar les seves vivències amb la presència d'un equip tècnic. Els van ensenyar a fer-la anar, i fins i tot van fer un viatge al Japó per entrenar-se. La pel·lícula també incorpora declaracions dels pares, l'àvia i els amics dels protagonistes, i inclou imatges de l'arxiu familiar, que testimonien la difícil infantesa de l'Albert, orfe de mare des dels 5 anys i paraplègic des dels 7 anys com a conseqüència d'una leucèmia. De tot plegat, en van resultar gairebé 600 hores d'enregistraments, que Barrena va trigar dos anys a muntar.

Tot aquest temps ha permès a Marcel Barrena conèixer a fons Albert Casals, amb el seu optimisme a prova de bombes (“hem de fer només el que ens faci feliços”, diu, somrient), la seva fe en l'ésser humà i unes energies inesgotables. “L'Albert és el que veus –assegura el director–, a la pel·lícula no hi ha cap trampa, cap manipulació. Jo pensava que l'agafaria i descobriria què hi ha darrere aquesta màscara de felicitat, però cinc anys després, he de dir que és així.”

La pel·lícula busca això, retratar aquest noi i la seva filosofia. “La pel·lícula no transmet paisatges, qui en vulgui que vegi un documental de National Geographic. Món petit transmet emocions i sensacions. I segurament, si el viatge no hagués acabat, la pel·lícula l'hauria fet igual.» Amb tot, impressiona veure'l arribar a l'altra punta de món i contemplar la sortida del sol, després de 200 dies i 30.000 km de viatge,.