no. som. tan. lluny
david marín
Homes en la perplexitat
Vidal Vidal (Arbeca, 1958) torna a la ficció i ho fa amb el recull de relats La meitat de zero, editat per Pagès Editors. Tot i que, en el cas de Vidal, parlar de ficció és una mica inexacte. Com ja va fer amb Nit endins, la seva darrera novel·la, a La meitat de zero les històries es mouen sempre dins de paisatges geogràfics i anímics reals, del tot reconeixibles, amb més intenció de retrat sentimental i líric d'uns personatges anònims però fets de carn i ossos, que no pas de construir trames narratives artificioses. Una cita de Txèkhov que Vidal reprodueix a l'inici del llibre és tota una declaració d'intencions: “En un conte la mentida resulta més molesta que en una conversa.”
El fil que relliga el recull està fet pels protagonistes de cada relat. Cada història gira al voltant d'un home anònim, d'entre quaranta i seixanta anys, entrat en una maduresa que l'ha agafat per sorpresa. Són homes atrapats entre els records i els propòsits d'una joventut que encara es percep recent, i la presa de consciència de la pròpia insatisfacció vital, les relacions difícils amb les dones i la incomprensió d'un món que teòricament estaven obligats a dominar a través de l'èxit professional i sentimental. Una perplexitat masculina que Vidal tracta amb ironia però també amb empatia i lirisme, i que ja va ser el tema central de Nit endins, amb la paternitat com a darrera esperança.
La meitat zero (half zero, H0) és com es coneix en el món del modelisme l'escala 1:87, la més habitual, diu Vidal a través d'un relat, a l'hora de reproduir pobles, rius i muntanyes en una maqueta de trens en miniatura. El llibre és això: una reproducció a escala del paisatge anímic d'homes obligats a redefinir-se, i també del paisatge vital i sentimental de l'autor: la ciutat de Lleida, les comarques interiors de Ponent i el Pirineu, Cambrils i la costa tarragonina.
Vidal Vidal és un gran articulista. Irònic, sagaç i fresc. Fa 25 anys que escriu al Segre, Avui i Presència. A la ficció hi afegeix lirisme i introspecció. En aquest recull, s'hi veu en cada relat l'ofici de l'articulista: inici directe, ritme intens i concís, i cop d'efecte final que ho relliga tot i deixa a l'aire una idea i un sabor propi. Petits artefactes perfectes, com uns trens en miniatura movent-se sobre una maqueta de la vida real.