Western al món de les vendes

Aquesta història ambientada en una fira d'aparells electrònics, protagonitzada per comercials que lluiten a mort per fer clients i complir objectius de vendes, podria fer pensar en referents literaris i cinematogràfics de la categoria de Glengarry Glen Ross o Mort d'un viatjant. Xavi Puebla, director d'A puerta fría, que s'estrena avui, és conscient del perill de les comparacions: “Amb uns referents tan afins, que també exploren el neocapitalisme, corres el perill que devorin la teva pel·lícula.” “Sí que he tingut en compte altres referents com el western –afegeix–. Hi ha un factor crepuscular en aquests personatges ancorats en el passat. No entenen que el món ha canviat vertiginosament. Abans eren imprescindibles, però ara ja tenen data de caducitat. Han estat desplaçats pel sistema. És un tema molt recurrent en els westerns dels anys 60.”

A puerta fría agafa el nom de l'argot dels venedors: vol dir contactar amb un client que no et coneix de res. El film transcorre tot en un hotel, on comercials de tota mena intenten tancar vendes amb majoristes del sector de l'electrònica. Antonio Dechent és un venedor veterà; María Valverde, una de les hostesses, i l'estrella nord-americana Nick Nolte interpreta un important cap de vendes. Dechent, que està en una situació precària a la seva empresa, ofereix diners a l'hostessa per intenta arribar al cobejat client nord-americà. Xavi Puebla coneix bé aquest món, explica, en una entrevista a El Punt Avui: “Els dos guionistes, Jesús Gil Vilda i jo, teníem experiència com a comercials. El treball és un aspecte que ens afecta a gairebé la totalitat dels ciutadans, i a vegades no resulta gens satisfactori, es torna una mena d'esclavatge. La paradoxa és que no tenir-ne encara és pitjor, és una tragèdia.”

Tampoc ha volgut caure en el cinema social i de denúncia: “La meva inquietud es manifesta a la pel·lícula, però no m'agraden les pel·lícules de tesi. El cinema social m'interessa, però no és amb el que més m'identifico, prefereixo els drames humans en què s'utilitza la història per construir un discurs teòric.” Amb la crisi, la pel·lícula ha guanyat noves lectures: “No pensàvem en la crisi quan vam escriure el guió, l'any 2006, encara estava lluny. Però la realitat ha canviat, i veure-la ara convida a lectures més actuals, el públic la mira en clau de crisi.”

L'experiència prèvia del cineasta ha marcat els seus dos llargmetratges de ficció:“A Bienvenido a Farewell-Gutmann [2007] parlava d'executius, i aquí del món de la venda, la gent no es mou per ambició sinó per necessitat vital. Els comercials tenen un costat més romàntic, n'hi ha que són vocacionals, la seva professió és la seva vida. El que per a molts seria una molèstia, a ells els agrada: viatjar, dormir en hotels, menjar en bars i restaurants...”

Els protagonistes de la pel·lícula són tot un encert. Antonio Dechent és, per a Xavi Puebla, “com aquests grans secundaris a qui voldries veure de protagonista, com Robert Ryan, Lee Marvin o Ernest Borgnine, salvant les distàncies”. María Valverde també era al seu cap quan escrivia el personatge. La presència de Nick Nolte, en canvi, és gràcies al productor, i quan va saber que seria ell, va modificar una mica el personatge: “Té un caire mític que aporta coses al personatge. Vam enriquir la pel·lícula aprofitant el seu vessant de perdedor per crear aquest cap de vendes nord-americà que ningú coneix, però a qui tothom busca.”